bruma
  • Màx: 14°
  • Mín:

Un resistent: Antoni Pons Pastor

En aquesta terra amb massa desertors i aprofitats, també hi ha hagut persones que varen saber mantenir una certa integritat malgrat les tribulacions del seu temps. Aquest fou el cas del prevere i historiador Antoni Pons Pastor, de qui s'ha reeditat recentment la Biografia de Pere d'A. Penya (Documenta Balear/Institut d'Estudis Baleàrics, Palma, 2009), amb un acurat estudi introductori d'Isabel Peñarrubia i Marquès. Aquesta historiadora destaca que Penya i Pons compartien una religiositat sincera, un progressisme amarat de tolerància i de reforma social i un mallorquinisme en el context de la cultura catalana. De fet, la condició de prevere d'Antoni Pons, en uns anys de predomini del conservadorisme al si de l'Església, i quan ja quedava molt lluny el record del socialista utòpic Jeroni Bibiloni, fan de la seva personalitat un cas molt singular.

En una interessant entrevista feta per un aleshores molt jove Joan Miralles, el 1971, Pons recorda que "com que sempre he estat un homo d'idees molt innocents, me pensava que un capellà quan havia acabat sa carrera havia d'anar a ses vicaries més pobres i derrotades". Així, passà a Estellencs i es Molinar, mentre començava a col·laborar a la revista integrista L'Aurora, que dirigia Antoni Maria Alcover. Per cert que era conscient del seu radicalisme, ja que "es vespres davallava a Ciutat exposat a què devers es Portitxol qualcú de davers darrere sa paret me fes pagar lo que fèiem cada dissabte damunt L'Aurora". Però d'Antoni Maria Alcover només agafà l'amor a la llengua i a la pàtria. Amb el temps, va pertànyer al Partit Regionalista i va mantenir bones relacions amb republicans i fins i tot amb socialistes.

En alguna ocasió, Gabriel Alomar, bèstia negra del clergat mallorquí de l'època, el convidà a dinar i, segons Antoni Pons, "quan deia una paraula o una cosa que me podia mortificar me deia: "Amb molt de perdó mossèn Pons" i jo li deia, "no, no, no, no passeu tanta pena". A més, també sentia una gran admiració pel polític i historiador català Antoni Rovira i Virgili, membre destacat d'Acció Republicana de Catalunya i d'ERC, exiliat el 1939. Tampoc no es pot deixar de banda el fet que fos durant la República quan va esser nomenat capellà de la Clínica Mental de Jesús, que depenia de la Diputació Provincial. En aquells anys, no tan sols publicà quasi tota la seva obra en català, en un camp, la història, molt castellanitzat, sinó que també va signar la coneguda "Resposta al Missatge dels Catalans", poc abans de l'inici de la Guerra del 1936-1939. Mal vist per les autoritats, tant polítiques com eclesiàstiques, fou prudent i navegà pels anys del franquisme dedicat a les seves tasques pastorals i a la recerca històrica. D'ell es conta que criticava durament el castellanista bisbe de Mallorca Joan Hervàs i que, quan esperava el tramvia, deia que esperava el "carro de la democràcia".

També considerava que era molt milor tenir com a patró Sant Jordi, que només lluitava contra dracs, que no Santiago matamoros. De la seva obra, "caudalosa y desordenada" en paraules del recentment desparegut Baltasar Porcel, en destaca la seva Historia de Mallorca (1963-1972), de valor desigual segons la moderna historiografia i molt centrada en els segles XIII i XIV. A diferència de quasi tota la seva obra d'abans del 1936, aquesta ambiciosa iniciativa fou redactada en castellà, com també ho va esser la que poc després va dirigir Josep Mascaró Passarius. Segons Antoni Pons, el bessó de la història de Mallorca es trobava en el dret, les institucions i la cultura. Va morir a Palma el 1976 i no estaria gens malament que l'Ajuntament li dedicàs un carrer.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Deixeble, fa mes de 9 anys
Vaig ser deixeble "clandestí" d'Antoni Pons. A la seva casa del carrer Monterrey, no gaire lluny dels Carmelites, vaig rebre d'ell les primeres classes "de mallorquí" (mon pare, gran amic seu, n'havia rebut de llatí). Era clarament republicà i molt amic, més encara que d'Alomar, d'Emili Darder (explicava haver escoltat des del Manicomi els trets que mataren el batle de Palma amb gran satisfacció de Lorenzo Villalonga que també hi era), de Miquel Massutí, d'Andreu Crespí, de Llorenç Duran, de Pere Oliver i Domenge i d'altres esquerrans que col·laboraven (com ell) a LA NOSTRA TERRA. Guard un magnífic record i molta d'informació d'aquest capellà que va patir un sanglot histèric fins a la seva mort per un trastorn que va patir durant la guerra i que, quan et vegi personalment, t'explicaré.
L'article no repara el seu nom, però contribueix a fer justícia!
Valoración:3menosmas
Per Antònia, fa mes de 9 anys
Vaig conèixer mn. Toni Pons i l'admirava, per això em vaig alegrar molt quan vaig veure que, fa ja una quants anys, el meu carrer va passar a ser el carrer d'Antoni Pons. Comença al pricipi del carrer Pasqual Ribot, a la barriada del Fortí. Gràcies per tot el que has explicat d'ell, s'ho mereixia.
Valoración:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris