nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
21°

Quan 1 és igual a 1.030

M'hauria anat bé que el Barça, aquesta temporada que ara ha acabat, no hagués guanyat cap títol o, com a mínim, que no n'hagués guanyat tants (2 a 6, copa, lliga i champions). Bàsicament perquè, tot i que -afortunadament per als lectors- no faig articles de futbol, vaig haver d'arraconar-ne un que ja tenia fet i que, excepcionalment, en tractava. Hi parlava de la fidelitat -entre èpica i lírica- de Guardiola a la imatge que ens n'hem volgut fer, d'ell. En concret, de la inspiració en el Viatge a Ítaca, la cançó que el seu amic Lluís Llach va compondre a partir d'Ítaca, el poema de K. Kavafis.

Si no hagués guanyat res, el viatge blaugrana de la temporada 2008-2009 hauria estat un viatge semblant al viatge proposat pel poeta i, a més, amb un final, aparentment decebedor, que també ja va preveure ("I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat", "t'ha donat el bell viatge"). Ara bé, dubt que la majoria dels barcelonistes compartissin el punt de vista del poeta grec i que quedassin conformats amb la lírica de l'esplèndid viatge que ha fet l'equip si el final no hagués estat d'epopeia.

Fer segon esdevé, en molts d'esports, una tragèdia (o una tragicomèdia, als ulls dels altres), encara que, de vegades, és per una diferència de centèsimes de segon. Vegeu, si no, les exaltacions cap a qui fa primer i, sovint, les burles a qui fa segon. I, en la vida, n'hi ha molt pocs que puguin fer primer, ni que sigui només un pic. Així i tot, també està bé contrastar la desesperació dels qui no guanyen una final amb l'exultació i joia dels qui, a la darrera jornada, se salven del descens. Cadascú ha de celebrar allò que té oportunitat de celebrar. Vegeu, si no, les presentacions dels nous jugadors del Reial Madrid, que -potser perquè enguany van orfes de títols- són celebrades com a victòries, abans, fins i tot, de començar la travessia. De fet, és cert que poden celebrar tenir, no sé si el millor, però sí l'equip més car de la propera temporada. I ja sabem que n'hi ha que, si és car, ja en tenen prou.

Potser no estaria gens malament idear, basant-se en el pressupost dels equips, una mesura semblant a l'handicap que s'aplica a altres esports amb la finalitat d'igualar els competidors pel que fa a les possibilitats de guanyar. Segurament els "grans" equips serien més raonables a l'hora de fer pressuposts i nòmines.
Dilluns passat presentaren CR9 (Cristiano Ronaldo), que durà el número 9; serà un bon recurs mnemotècnic per no oblidar els nou milions d'euros que cobrarà cada any. Potser el lector encara trobarà, no li faré la contra, que el jugador cobra massa poc, si sap que com a articulista, per a guanyar aquesta quantitat, un servidor bastaria que fes articles, amb la mateixa periodicitat d'ara, fins un dijous que ve (el 10 de setembre de l'any 7778, si no m'he descomptat).

Esper que no pensi el mateix si, continuant amb aquest exemple (tot i que ho podríem adaptar a moltíssims d'altres de diferents equips i d'altres àmbits), comprovam que cobrarà tant com 450 persones que cobrin el salari mitjà de l'Estat. Dit d'una altra manera, una persona que cobri el salari mitjà necessitarà fer 450 anys de feina per cobrar igual que, en un any, aquest jugador. Si, aquesta altra persona, en lloc de cobrar el salari mitjà, cobra el salari mínim interprofessional haurà de "pregar que el camí sigui llarg" perquè en necessitarà 1.030, d'anys (o sia 25 vides laborals). Evidentment, n'hi ha que hi tenen més responsabilitat, però tots ajudam a fer possible que n'hi hagi tanta, de diferència a l'hora de posar preu a les persones.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris