cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
17°

Un infern anomenat república islàmica

La coalició de les masses rurals i suburbanes de mentalitat tradicionalista amb els grups urbans de classe mitjana instruïts i contraris a l'autoritarisme del xa d'Iran, va impulsar una onada de revoltes a partir del 1978. Malgrat el seu despotisme i la seva megalomania, el xa Muhammad Reza Pahlawi no volia desencadenar una guerra civil. Va nomenar un liberal, que abans havia tengut empresonat, Chapour Bakhtiar, com a cap del govern (desembre del 1978), però ja era massa tard. Les vagues paralitzaren l'administració i el sector industrial i fins i tot interromperen les exportacions petrolieres. En aquest context, el 16 de gener del 1979, el xa i la seva família abandonaren l'Iran. Mentre les masses populars ocupaven el carrer, el Govern Bakhtiar no aconseguia controlar ni l'exèrcit ni, encara menys, els dirigents religiosos.

El primer de febrer del 1979, l'aiatol·là Ruhollah Khomeiny retornà del seu exili a París enmig de l'entusiasme del poble iranià. La Guàrdia Imperial intentà aturar l'onada islamista, però moltes d'unitats de l'exèrcit es posaren al costat dels revolucionaris. El 12 de febrer del 1979, fou proclamat el Govern Provisional Islàmic, amb Mehdi Bazargan com a primer ministre. La República Islàmica va esser establerta l'1 d'abril del 1979 per l'aiatol·là Khomeiny, de manera que Iran va passar d'esser una dictadura temperada per una certa voluntat de modernització a esser una teocràcia islàmica fonamentalista amb algunes concessions al populisme. Es varen crear uns "tribunals islàmics" que jutjaren els civils i militars més implicats amb l'antic règim i foren executades entre quatre i deu mil persones.

Bona part de l'esquerra iraniana creia que els religiosos no sabrien governar i que aviat tornarien a les mesquites. Però no va esser així i la República islàmica va perseguir els antics revolucionaris que tant havien lluitat contra el xa. Alguns foren empresonats, d'altres executats i els que pogueren s'exiliaren. La vida quotidiana de les persones va passar a esser reglamentada i controlada en nom de l'islam. Com s'explica detalladament a Persèpolis (Norma Editorial, Barcelona, 2008), es va decretar l'ús obligatori del vel i també es va prohibir l'ús de corbata, un símbol d'Occident, així com les camises de màniga curta, ja que si els cabells de les dones excitaven els homes, els braços nus dels homes provocaven les dones! Algunes manifestacions contra aquest integrisme, protagonitzades sobretot per dones, varen esser dissoltes de manera violenta. La dona fou relegada al seu paper tradicional, mentre que el xa, precisament, havia concedit el dret a vot (1962) i, sempre amb l'oposició del clergat xiïta, havia fet més fàcil el divorci per a la dona (1967).

En canvi, la barbàrie islàmica arribarà a restaurar la pena de mort mitjançant lapidació en alguns delictes. Com és lògic, l'educació també va esser víctima de la "Revolució" islàmica. Es considerava que el sistema educatiu i els manuals escolars eren "decadents" i que tot s'havia de reorganitzar d'acord amb els preceptes de l'islam. Les universitats romangueren tancades durant dos anys, perquè valia més no tenir ni un estudiant que no educar futurs "imperialistes"! A l'inici dels anys vuitanta, el nou règim va superar un llarg període d'enfrontaments interns, amb purgues que provocaren desenes de mils de víctimes i la llarga i cruenta guerra amb Iraq. Després d'alguns tímids intents reformistes, el 2005 arribà al poder el radical islamista Mahmoud Ahmadinejad. Amb ell, el divorci entre el règim i àmplies capes de la població s'han anat accentuant. Potser el règim islamista no s'esfondrarà de sobte com el del xa, però el seu caràcter violent i la seva incapacitat per modernitzar-se i acceptar la democràcia han quedat en evidència davant tot el món.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris