Començ a creure que la Moncloa utilitza el pensament més tradicional, que encara és viu en l'imaginari col·lectiu, per amagar les servituds impossibles d'un govern democràtic; d'esquerres, per a més conya. Així, tria icones mediàtiques, com Antonio Banderas, que serien la versió moderna de les "tonadilleras" i els toreros, o rics de tota la vida, com els March, a inventari d'exemples de l'aplicació igualitària de la llei. No veurem ZP moure un dit perquè el Suprem privatitzi a favor dels Vergues el camí de Ternelles i, potser, aprofitarà fer-se una foto al costat del marit de Melanie Griffith per fer sabedor que Marbella no és territori comanxe sinó part de l'Espanya constitucional que no arriba a la Costa dels Pins.

Perquè el poder, malgrat els estereotips popularment més acceptats, ja no són ni els terratinents ni els toreros, sinó aquells que trafiquen amb informació, especulen amb la veritat i que poden remoure i atiar els calius de l'odi amb més facilitat. Potser la llei és més igual per a molts, però encara no ho és per a tots, per molt màrqueting que hi posin.