algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 13°
13°

Les lliçons d'una lectura

«Lliçó», òbviament, està estretament relacionat amb «lectura».Podem dir que «lliçó» és una lectura en veu alta -el millor tipus de lectura per a la parenta pobra- que resulta alliçonadora. Ramona Pérez, en la seva llibreria del carrer del Jardí Botànic du a bon port una labor de promoció de la cultura que és ben d'agrair. Per exemple, fa pocs dies ha organitzat la presentació de Barcelona amor final del miglior fabbro, Joan Margarit, que ha consistit bàsicament en una lectura per l'autor d'alguns poemes d'aquest llibre i d'altres, després d'una breu introducció del professor Díaz de Castro.

He escoltat dues lectures de l'autor de Joana i de Càlcul d'estructures. La primera va esser, fa alguns anys, a Sant Cugat del Vallès; la segona ha estat a ara a la llibreria Àgora. A la primera em va impressionar sentir per primera vegada Els morts, aquell poema que comença, tot invocant un joc infantil esdevingut premonitori: <>. De la segona, abans de començar l'acte -en demanar-li la seva opinió sobre el túnel que està previst que passi a la vora de la Sagrada Família- m'ha vengut a dir que el problema no és el què sinó el com, a més de fer-me la confidència que «l'enginyeria civil funcionava millor en temps de Franco».

De la lectura i alhora lliçó de Barcelona amor final, vull recordar el poema Professor Bonaventura Bassegoda, professor de l'assignatura de Fonaments profunds de l'escola d'Arquitectura, el qual <>. També em cal deixar constància de l'anècdota que ens ha contat sobre el temps que va costar, crec que a una dependència de l'Ajuntament de Barcelona, trobar la fotografia -reproduïda a Barcelona amor final- d'una de les cel·les de la txeca del barri de Sant Gervasi, on va estar empresonat el seu avi matern durant la guerra incivil. Es tractava d'una cel·la minúscula en la qual hi havia totxos encimentats o cimentats de cantell en el trespol, per dificultar el caminar-hi; un llit de pedra amb la superfície fortament inclinada, per incomodar qui hi dormia; i unes parets pintades de dalt a baix amb motius geomètrics marejadors. El motiu de la tardança en localitzar-la va esser que havia estat arxivada erròniament com una manifestació artística: a l'aire ha quedat l'interrogant de si certes manifestacions de l'art actual no són igualment un malson.

M'han deixat touché també els dos darrers poemes que ens ha llegit Joan Margarit d'una work in progress, dels quals no he retingut els títols. I també el seu adoctrinament de mestre durant el torn final de preguntes: «El llenguatge no el fa l'Institut d'Estudis Catalans, el fas tu i el faig jo». És allò que no hi ha res més democràtic que una llengua. «Però l'art no és democràtic». «Els departaments de cultura no tenen sentit perquè una administració ha de ser democràtica però l'art no ho és». «Una llengua evoluciona constantment». «El meu llenguatge no té res que veure amb el de Josep Carner». «Sols pot esser lliure l'escriptor que parteix d'unes limitacions, perquè sols ell pot escollir entre respectar-les o transgredir-les». «De vegades, parteixo d'un sonet perfecte formalment però imperfecte o insuficient quant als continguts -avui en dia un sonet ha de dir més coses que un sonet de Quevedo- i aleshores començo a carregar-me les formes que em fan nosa. De tota manera, es nota quan un poema s'ha fet o aconseguit així». Tot plegat, una lliçó magistral. Chapeau!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris