algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
18°

Temps de mítings

Va ser per un recent i alliçonador article de Climent Picornell que vaig recordar Wilhem Reich. Reich, mort (a la presó) el 1955, és una d'aquelles figures estrambòtiques i curioses, úniques, arrambat del pensament contemporani, i fins i tot escarnit, tan ràpidament com silenciosa, però un cop d'ull crític i mínimament intel·ligent i profitós al present suposa retrobar-se'l, i retrobar alguns dels seus apunts i la inquieta recomanació que hem de prestar més atenció a la insatisfacció de la majoria de la població vers la vida quotidiana. Reich havia col·laborat amb Freud (el geni que repetia que la veu de la raó és petita, però persistent), i va ser, dels seus deixebles, qui va anar més enllà en l'estudi de la repressió i les conseqüències per a l'entorn social. N'ha quedat, còmicament, l'invent de l'orgasmatró i la dèria per mesurar l'energia orgònica, però més enllà dels seus disbarats pseudocientífics en perduren els avisos sobre la llibertat. Ara que se'ns repeteix que tots els mals vénen del maig del 68 (o de la Il·lustració: tot són maneres concomitants i paral·leles de dir que tots els mals vénen de la llibertat) no és mal moment, ni mala defensa contra aquesta fira de propostes repressives, rellegir aquell seu petit llibre, Escolta, petit homenet (Listen, Little Man), escrit el 1945 i aparegut el 1948, que proposava reclamar «el dret a tenir reaccions personals», sense intencions proselitistes ni programa, com proposa al seu homenet, enfrontat al dur i hegelià consell que «Ningú, tret de tu mateix, és responsable de la teva esclavitud».

Ah! Què diria Reich de la temporada de mítings que se'ns ofereix periòdicament, quan s'apropen les eleccions? Reich confiava massa en ell mateix («No jugo al bridge ni organitzo festes per estendre les meves teories -escrivia-. Si els meus ensenyaments són correctes, s'estendran tot sols») i, com en el consell sobre l'esclavatge, exagerava, però la figura del petit homenet, reprimit, que espera els moments de goig i de cridòria dels mítings (i de les festes col·lectives, en general, i dels diumenges de futbol) reapareix com una inevitable resposta a aquest entusiasme previsible i simulat, il·lusori i provisional, que presenten els assistents als mítings (sobretot els elegits per fer de decorat, tot situant-se darrere de l'orador). En altres coses, com en el diagnòstic sobre el problema social, mèdic i psicològic que suposaria l'obesitat, i en el creixement incontrolat de l'opressió laboral, Reich encertà bastant el futur del desenvolupament de les societats occidentals, i el seu reclam, «Escolta, petit homenet», és tan temptador, per explicar el que passa en aquestes cerimònies pseudomàgiques dels mítings, destinades a convèncer els convençuts, com la millor teologia medieval, i per iniciar-les! El petit homenet, l'individu reprimit i insatisfet que es veu obligat periòdicament a contrastar-se amb les idees de grandiositat, d'optimisme col·lectiu i de promeses d'un futur millor, hi assisteix, als mítings, autoconvencent-se que allò que hi trobarà és el pròleg d'una etapa millor, i qui sap quant durarà aquest entusiasme. Des del poder (guanyin o perdin les eleccions, els que donen mítings sempre són més poderosos que la mitjana dels assistents als mítings) li presenten, al llarg de les campanyes electorals, una promesa de benaurança, de millora, d'empatia col·lectiva i de comú acord per menysprear i, esporàdicament, insultar els enemics. Què més es podria demanar? I a més és gratis! Està clar que davant dels Albertos, o de Pizarro (per molt que ens el presentin ara com Manolo) gairebé tothom és un petit homenet, i per això el petit homenet acudeix puntual a mítings, on li recordaran que de tant en tant, molt de tant en tant, té el poder, mínim, però efectiu, d'alçar la veu en forma de vot. De votet, en diríem, humilment, vistos els pocs canvis que es produeixen guanyi qui guanyi les eleccions.

Escolta, petit homenet, escriu Reich: «Tot el que saps de Newton és que va veure com queia una poma d'un arbre, i tot el que saps de Rousseau és que volia retornar a la natura. L'única cosa que vas aprendre de Darwin és la supervivència del més fort, però no la teva descendència dels primats. Del Faust de Goethe -que t'agrada citar tan a la lleugera- has entès tant com un moix pot entendre de matemàtiques. (...) Sempre saps com esquivar el que és essencial i com aprendre el que és erroni. (...) Vet aquí per què no surts del pantà, petit homenet». «Però tinc el poder que em reconeixen quan em convoquen a un míting!», contesta, tímid i no gaire convençut, el petit homenet, amb la bandera a la mà, que li han donat a l'entrada del míting, perquè s'hi noti la seva presència.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris