algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

El passat

L'home sempre ha volgut viure prop dels seus morts i hi ha tengut una relació particular, més o menys intensa depenent de cada cultura. Sebald, en un dels seus escrits pòstums, ens diu que vivíem amb els morts per por de la soledat, perquè érem pocs els habitants de l'univers; però que ara (i cita Pierre Bertaux), quan les vides humanes s'acumulen en el planeta i hem hagut de crear amb les noves tecnologies procediments per a la desaparició física dels morts, ja no tenim necessitat de passat (i serem superflus des del mateix naixement). La visió de Sebald és contorbadora. Tal vegada ens trobaríem davant la ruptura més traumàtica de la història de la humanitat. De com seria aquest home futur (a part de superflu), de com s'orientaria en el món (si li fos menester orientar-s'hi), l'escriptor no ens en pogué dir res més. En realitat, ja ens ho havia dit tot. El lector haurà advertit, no obstant, que era més un diagnòstic que no una profecia o una simple projecció. Els símptomes són suficientment significatius com per elaborar el diagnòstic. Com podem interpretar, si no, el fet que la memòria sigui associada pels conservadors (amb acompanyament dels tambors de la Santa Inquisició), no amb el coneixement, sinó amb els més baixos instints, que converteixen les persones en feres? Fa poc, Thomas Buergenthal, magistrat de la Cort Internacional de Justícia de l'ONU, que fou un nin supervivent de dos camps de concentració, posava l'exemple de les dues darreres generacions d'alemanys, que han volgut conèixer el passat recent del seu país, i contava com aquest exercici de memòria històrica està contribuint a una reconciliació de bona qualitat. Els alemanys es pregunten per què va poder passar, i les respostes van fluint pel panorama social, sense despertar afanys de venjança. Altres països europeus, deia (La nit al dia, TV3, 25 de febrer), no han volgut mirar el passat de cara i no s'hi ha generat aquesta reconciliació, hi sobreviuen els sentiments de rancúnia i de venjança, a l'aguait en els plecs de la vida quotidiana. Després del primer debat de Zapatero amb Rajoy, molts de comentaristes varen retreure al candidat socialista les referències al passat (Iraq, 11 M...), com si aquest passat fos un material nociu (o tot plegat obviable) per al conjunt de la societat, ja que es tractava d'una campanya electoral, és a dir, del futur. Però el passat ens diu molt de les persones que han de fer el futur, no és una qüestió accessòria. Qui ha participat en tota l'operació de donar suport a una guerra il·legal i il·legítima, qui ha pretès enganyar tot el poble atribuint a ETA un atemptat sabent que mentia, i després no ha expiat la seva culpa ni ens ha demanat perdó per la seva infàmia, ni tan sols l'ha reconeguda com a simple error, no es pot presentar a unes eleccions net de cos i ànima. El passat és decisiu per al vot, perquè ens parla de la decència o la indignitat de les persones que ens el demanen. Quan veis les imatges que arriben de l'Iraq (avui quaranta morts, avui setanta, avui només dotze, milers de baldats, tantes vides destruïdes, el sofriment de les persones, les ciutats devastades), tenim dret -potser el deure cívic- de pensar en José María Aznar, en tots els que formaven el seu govern, en tots els que li donaren suport en el Congrés. Per què no ho hauríem de tenir en compte a l'hora de votar? No per venjança, tan sols per decòrum moral.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris