algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
14°

Políticament del tot incorrecte

Quan la realitat ens fa oi -cal començar per reconèixer-ho- la nostra anàlisi corr el perill d'esdevenir abotargada, esmussada. Per altra banda, paradoxalment o no, quan més necessària és aquesta anàlisi del comportament dels partits polítics i dels seus líders o cappares -en el moment d'haver d'exercir el deure i el dret de votar, en temps de campanya electoral, o de campanyes electorals- és quan la comesa d'aclarir-se les idees resulta més difícil perquè, justament, és quan la boira és més espessa i quan és menys possible cap reflexió serena: la politiqueria o el politiqueig ens enfita a tots de mala manera.

Si un pogués, se n'aniria a Andorra durant aquest període per a tornar sols el dia de reflexió, just abans d'acudir als col·legis electorals l'endemà -encara que en tal jornada també es pot ser testimoni de desafurs i abusos com els que varen produir-se a les darreres eleccions generals.

Així, una manifestació d'oi -sí, d'oi- i de disconformitat com la que segueix, dins l'ambient que hem de suportar actualment tant si ens agrada com si no ens agrada, té ben poques possibilitats de fer cap servei. Tanmateix, algun pronunciament en el mateix sentit ja s'ha sentit entre nosaltres. I seria de doldre que no se'n produïssin més. El dret que tenim tots a protestar, en les circumstàncies actuals és més aviat un deure. Per molt que no servesqui per res. Les obligacions morals són independents de la seva utilitat.

Perquè la trista realitat és que els diferents programes que s'invoquen, en realitat tenen un protagonisme ben secundari. Ja se sap allò que deia Tierno Galván que les promeses electorals estan per a no complir-se. El que resulta més efectiu és la barra demagògica. No és a la intel·ligència del votant que cal apel·lar sinó als seus sentiments més primaris i als clixés que té assimilats de fa temps, segons els quals tot és blanc blanquíssim o negre negríssim. A les masses mitineres se les ha de fer bramular més que res. Dir la veritat, tota la veritat, sempre ha estat incorrecte políticament. Per descomptat, hi ha molt pocs polítics vocacionals i hi ha massa polítics professionals. El que motiva realment massa polítics no és la defensa de cap idea o de cap causa, sinó la consecució o la preservació de la seva quota de poder, de la seva menjadora en definitiva.

A l'hora de la veritat, l'interès privat està molt per damunt de cap interès públic. I, de fet, tampoc és mala cosa difamar el contrari, que sempre queda alguna cosa. Tot plegat, un conjunt de circumstàncies èticament adverses que ens porten a votar més 'en contra de' que no 'a favor de'; el que no deixa de ser una manera prou peculiar d'exercir la democràcia. Així, els resultats poden esser qualsevol cosa.

L'estat actual de Sefarad fa feredat: això és una calça que es desfà. Massa aprenents de bruixot, esperitats, fan ballar la granera i el poal. Una federació ibèrica que hauria semblat un possible remei de tanta manca de vertebració -que ve de tan enfora-, tot fa pensar que ja no satisfà ningú. Cadascú tira pel dret, o pel tort.

Superat fa temps el nacionalisme espanyol que ens ha estat inculcat durant tot el període d'adoctrinament als més granats, i durant bona part dels seus estudis als que ens segueixen, fa molt que un hom ja no se sent espanyol; un és espanyol perquè així ho diu el seu DNI, simplement. Però, a hores d'ara, cal afegir i deixar-ne constància en blanc i negre que potser la motivació més forta per a no sentir-se espanyol és que el president del govern d'aquests darrers quatre anys hagi estat -i sigui essent encara- aquesta estrella de la televisió que és el senyor Rodríguez Zapatero, que tanta confiança ens inspira i que ha practicat una política de glasnot tan sana, que ha estat tan prudent a l'hora de triar el seu equip de govern -perquè ningú li pogués fer cap ombra- i que s'ha recolzat tan sàviament en primeres espases de la catadura o envergadura dels senyors Pepín Blanco i l'eficaçíssim Rubalcaba, els quals tan agosaradament tracten el conjunt de la ciutadania com si fóssim tots beneits. Perquè avui en dia -i és una aberració i una vergonya-, almanco entre els quadres del suposat PSOE, ja tenim molts més sociates que socialistes. I gairebé no ho denuncia ningú.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris