algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
19°

Palau i Fabre

El 21 d'abril de 1917 neix Josep Palau i Fabre, i tres mesos després entren en funcionament les Juntes de Defensa que supediten el poder civil al militar. Sempre ocorre el mateix. Res no canvia. La flor neix en el femer. La flor viu i mor. El femer perdura. Mor Prat de la Riba amb una postal de les Rambles a les mans. Catalunya és un miratge. Catalunya no és de la Mancomunitat. Catalunya és del Baró de Köning, de Bravo Portillo, de Milans del Bosch, de Martínez Anido. La Canadiense, en vaga. El Noi del Sucre. Estat de Guerra a Barcelona. Guanyen ells. Sempre ells, modificant la història. Què en diem d'Apollinaire, de Proust, de Klimt, de Rodin, de Rostand...? Donen vida més enllà de la història oficial. La història vesteix uniforme. La història porta pistola. La història escup a la cara de la gent. Francesc Layret, assassinat. Àngel Pestaña, assassinat. Salvador Seguí, assassinat. 1921: el desastre d'Annual. L'evidència d'una moral corcada. Hitler i Mussolini, endavant. Franco es fa càrrec de la Legió. I Primo de Rivera pretén modificar la història. Mor Joan Salvat Papasseit, el poeta dels versos clars com l'aire fet cristall. Havia escrit: Dóna'm la mà que anirem per la riba/ ben a la vora del mar bategant... Primo de Rivera beu un Calisay i pensa. Beu dos, quatre, sis, Calisay i pensa. Primo de Rivera diu que a Catalunya s'ha de distingir entre el regionalisme dialogant i el separatisme irracional (també ho diu Bono. Ho diu Rajoy. Ho diu Zapatero. Ho diu Montilla). 1925: Mor Maura, prefereixo parlar del xarleston. El coronel Macià entra amb l'exèrcit català a Prats de Molló. És traït, natural. Mai no li agrairem suficientment que ens retornés la dignitat. 1926: un decret d'imbècils: el govern, la Corona i l'exèrcit decideixen que els soldats no es poden casar. La humanitat hauria de tenir dret a suïcidar-se amb el mocador de seda d'Isadora Duncan. Tanmateix, no cal morir, sinó viure. Cal creure en l'esperança, malgrat els assassinats de Jaca. Palau i Fabre creixerà amb la República. Macià! Els bigotis de l'Avi s'esfilagarsen com els núvols de tardor per un cel d'esperança. Companys és un traç picassià. Els Fets d'Octubre i l'Estat Català. L'exèrcit contra Catalunya, perquè Catalunya té veu i no té armes. És una constant. Tanmateix, perdura l'esperança. El Front d'Esquerres. 1936: el 18 de Juliol. Cançons i mort. El poble és com el caragol, canta quan mor. Mort, mort i mort. Franco, Franco, Franco! Galinsoga i el gris de les clavegueres instal·lat en el cel. I en els llençols. I a la taula. I a la convivència. La persona més grisa comanda. Franco? Franco, Franco, Franco! La flor més bella s'obre en el femer. Josep Palau i Fabre publicarà Balades Amargues (1942). Uns versos seus: Voldria desteixir/ la teva pell de seda/ per fer-me un coixí/ de somni, en la nit freda. I freda és la nit. El maquis. Faceries. Quico Sabater. Poetes de pólvora d'un món que es desfà. I la fam. I la moral de sotana i uniforme. I el fàstic. I els criminals de sotana i uniforme. I el fàstic. Entre 1942 i 1946, Josep Palau i Fabre va publicar quatre poemaris. La flor viu en el femer. I s'obre en un cant a la vida. Escriu, Palau i Fabre: Aigua per beure./ Pa per menjar./ Dona per estimar./ Heus ací el miracle. El miracle era viure: racionament, crims, repressió, imbecil·litat. Franco és menyspreable per tot. Però allò que el fa més desagradable és la seva aposta per la imbecil·litat. Quaranta anys d'imbecil·litat. Quaranta anys d'assassinats. Palau i Fabre va exiliar-se a França. I va connectar amb la vida: Artaud, Camus, Picasso. Sobretot, Picasso. La pintura és pura racionalitat. Pablo Picasso pinta perquè és un iconoclasta. Palau i Fabre el reinventa. El millor poema de Palau i Fabre és visual: els seus ulls mirant un Picasso. Hi ha llibertat de pensament, de mirada, de cor. Com pot haver-hi un ésser lliure si es troba envoltat d'uniformes, de pensaments obtusos? Palau i Fabre va ésser lliure. Va fugir a França. Va tornar a Catalunya. T'escric amb llapis vermell, mots de foc;/ parlo del bes i ja és besar-te un poc, escriu. Va ésser impermeable als Franco, Franco, Franco. Impermeable al procés de Burgos. Impermeable als assassinats de darrera hora, quan el dictador cercava Déu, i Déu procurava no sortir al carrer per no trobar-se'l. Després vindria la democràcia. Un espai de fe, i l'amargura. González-Aznar, Zapatero-Rajoy...? Regust de vinagre a la gola. Deia Primo de Rivera: a Catalunya s'ha de distingir entre el regionalisme dialogant i el separatisme irracional. Pensem en Prats de Molló. Pensem en Kosovo. El camí de la llibertat ja s'ha escrit. No passa ni per Zapatero ni per Rajoy. No passa per Montilla i els seus col·laboradors. Tant Alfonso Guerra com Manuel Pizarro ens conviden a entrar a la claveguera. Però més enllà d'aquesta gent, la dignitat i la llibertat existeixen. Aquests dies, han alçat la veu el general Mena, el coronel Fernández Navarro, el general Blas Piñar. Palau i Fabre ens ha dit adéu en el moment oportú. Quan ja n'estava tip, de beneiteria. Va néixer sota l'amenaça estulta amb què ha mort. Amb renou de sabres. Una vergonya. Una iniquitat. He deixat al paper tota la sang, va escriure. No sols la sang, sinó la vida i una mirada lluminosa. Gràcies, mestre, per tot.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris