cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

Hollywood és millor que els Oscar

Com que no tenc el Canal Plus ni el Canal Satèl·lit Digital, em vaig inclinar per seguir la cerimònia dels Oscar pels blogs en viu que hi dedicaren el New York Times i la ABC. Aquests anaven tan lents i donaven tan poca informació i tan magra, però, que al cap d'una estoneta ja em vaig veure obligat a sintonitzar Catalunya Ràdio. Decisió fatal. La retransmissió de Catalunya Ràdio va ser un horror: els contertulians enfilaven els tòpics i les banalitats (i les castellanades) amb tanta regularitat com a les carnisseries trinxen trossos de carn. Com que havia d'escriure aquest articlet, però, vaig aguantar completes les quatre hores de retransmissió. Una altra decisió fatal: la cerimònia dels Oscar sols té sentit seguir-la per televisió, per tal de poder assaborir-ne tota la seva esplendorosa frivolitat i tota la seva competitivitat mal dissimulada. Ni els vestits que duen les estrelles ni les cares de pomes agres que se'ls marquen als perdedors no es poden escoltar.

¿I què en queda, de la cerimònia dels Oscar, si hi lleves la sumptuositat tèxtil i el nerviosisme tan terrenal de les tan divines superestrelles? ¿El cinema? Va, d'acord: el cinema. Enguany estava clar que la competició es lliuraria entre No és país per a vells dels germans Coen i Hi haurà sang de Paul Thomas Anderson. Com així finalment ha estat. I els germans Coen han estat els grans triomfadors. És possible que molts cinèfils estiguin prou satisfets; jo crec que és una llàstima que Hollywood els hagi reconegut per una pel·lícula que de cap de les maneres no és de les millors que han fet. Posats a triar, a més, la de P.T. Anderson era bastant millor: un Shakespeare petrolífer, gairebé. Molta gent es queixa que el seu final és endimoniat, excessiu. Si pensen que això és excessiu, però, ¿què collons pensen quan veuen Hamlet, on tothom mor brutalment? Però en fi: ja se sap que això dels premis -també els més importants del món- té sempre alguna cosa d'atzar de casinet de poble. I no és que la pel·li dels Coen no estigui bé. És una adaptació, lacònica i abrupta, d'una poderosa novel·la de Cormac McCarthy: el seu triomf, doncs, no ha estat gens injust. Que no sigui injust, però, no vol dir que sigui just. Sobretot si tenim en compte que els dos millors títols de l'any -almenys per qui signa l'articlet- han estat oblidades: L'assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford i, sobretot, Zodiac de David Fincher.

Una de les particularitats de la cerimònia d'enguany ha estat que la gran majoria de premis han anat per a cineastes no instal·lats a Hollywood. Els Coen viuen a Nova York, sí, però és que, a més, els Oscar interpretatius han estat tots per a estrangers: els britànics Day-Lewis i Swinton, la francesa Cotillard, i l'espanyolíssim Bardem, que dedicà el seu premi a la seva família de còmics i al seu país de tragèdia. En qualsevol cas, és indubtable que Bardem es mereixia el seu Oscar: el seu paper de psicòpata amb pentinat d'empollón possiblement gai és fabulós. A més: té gràcia que el primer Oscar que s'emporta un actor espanyol sigui per un paper d'assassí trastornat i ferotge -i després diuen que Hollywood viu en una bombolla, aïllat del que passa al món...

Diu el tòpic que Hollywood és una galàxia; de moments estel·lars, però, ahir la cerimònia en va tenir pocs. Jo em qued amb dos, que mostren les dues cares de Hollywood: la industriosament creativa i la meravellosament cínica. Primera: el productor Scott Rudin recull l'estatueta al millor film i el dedica a Sidney Pollack per haver-li ensenyat que «l'oportunitat de fer pel·lícules implica el deure de fer-les bé». Segona: Jack Nicholson presenta un muntatge de tots els films que varen guanyar l'Oscar a millor pel·lícula en les edicions passades. I diu: «Perquè varen tocar la humanitat -he, he, he- que hi ha en nosaltres».

He, he, he: que avorrits els Oscar... Però Hollywood, que gran!

Pere Antoni Pons

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris