algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 14°
22°

Campanet fa Mallorca balear

Un cap de setmana divagant dolçament, delitosament, per l'illa gran ha fet que m'adonés que Campanet, ara mateix, és Menorca. Si de sempre hom hi pot descobrir unes certes flaires menorquines, aquests dies Campanet és Menorca potser com mai. El punt neuràlgic rau concentrat, sobretot, a l'interior de la posada de Biniatró.

Enclavada en el Raiguer mateix, o glacis, de la serra de Tramuntana, a rampeu de les gegantines talaies orogràfiques de l'illa de Mallorca, Campanet és un indret perfectament amarat de precisa sensació menorquina. No debades, hi ha, en el terme municipal, alguns punts topogràfics deliciosos posats damunt dels quals hom pot albirar la pinzellada bruna, de roca fosca muda, de les costes de Ciutadella, a l'altre cantó del canal enigmàtic. En bones condicions climatològiques de cel blau clorat i d'aire diàfan ajagut en mar, Campanet ofereix miradors bucòlics, molt pintorescs, que s'obren als quatre vents. Si clavau la mirada cap al nord, allà lluny, hi entrellucareu l'illa invisible de Menorca. Excel·lent paradoxa poètica! Jo mateix ho he experimentat de la soberga terrassa de Biniatró estant. La primera vegada que vaig ser convidat a fer-hi el ritual paisatgístic, l'horitzó era un pèl tèrbol, vestit amb un tel de boirina làctia, però, tanmateix, s'insinuaven les ombres negres dels topants de l'illa veïna. «La meva padrina va ser qui m'ensenyà a veure-ho», em comentava l'estimat Bartomeu Beltran el dia que, per primavera vegada, vaig visitar Biniatró. Aleshores, traginant les meves dèries menorquinistes, vaig imaginar-me un llegendari mestre de Campanet, per devers la segona meitat del segle XIX, enfilat als turons del terme per contemplar les penyes de Ciutadella, i dient-se a si mateix que, un dia o altre, li faria goig de traslladar-s'hi amb la família. Estic al·ludint ara a la figura de Joan Lluís Oliver i Sabrafín, pare de qui seria primer regionalista mallorquí, en Miquel dels Sants. El petit somni d'anar a Menorca el complí el 1870, i s'hi va estar fins a l'estiu de 1873. Fou aquest el trienni menorquí, diríem, de Miquel dels Sants qui, jamai més, no es pogué oblidar de l'illa menor.

És d'aquest grapat de remors menorquines que he anat a parlar-ne aquest passat cap de setmana. M'hi havia convidat Bartomeu Beltran, en ocasió d'haver-se batejat la sala de conferències de la posada de Biniatró amb el nom rotund i sonor de Miquel dels Sants Oliver. La intervenció acadèmica cabdal de la cerimònia, és clar, va ser, no pas la meva, sinó la del preclar professor Damià Pons Pons, potser una de les autoritats principals en l'estudi de l'il·lustre periodista campaneter. I açò no obstant, jo, personalment, hi vaig tenir l'honor d'un torn de paraula. De la seixantena llarga de conferències que he pronunciat en ma vida, aquesta haurà estat la primera a l'illa de Mallorca. No ho oblidaré mai, com no se m'ha esborrat mai el primer dia que em convidaren a debutar dalt la tribuna de l'Ateneu de Maó, o a les sales de l'Institut d'Estudis Catalans.

Així, la paraula de la meva dissertació modesta, que volgué escatir tot quant de menorquí conté la biografia dels Oliver pare i fill, es va mesclar, dins l'atmosfera de Biniatró, amb les olors de la pintura de Silencis. S'hi han reunit cinc artistes d'avantguarda, amb peces de Núria Roman, Florit Nin, Miquel Barber, Laetitia Lara i Biel Calfat. Resulta que el doctor Beltran -mirau quina feliç coincidència-ha celebrat l'obertura de la nova sala de conferències amb la presència, a la casa museu de Campanet, d'una exposició amb obra plàstica d'un grup d'artistes de Menorca. Sublim menorquinitat campanetera la que ens ha dat el benvolgut amic, amb ressons de l'illa menor dins els murs venerables de Biniatró per als cinc sentits: l'oïda per la conferència escoltada; la vista per l'horitzó aquós del canal i, alhora, pels quadres pictòrics; i l'olfacte, el tacte i el gust, per les ramioles de vent salat que, aquest cap de setmana, han bufat de mestral amb tast salobre. I nogensmenys, per l'aquilotada consciència del doctor Beltran de posar en valor, sempre que pot, la difícil permeabilitat entre les dues balears, encara tan lluny l'una de l'altra, sempre tan a tocar de la mà -i del cor-, però encara pendents de l'abraçada fraternal definitiva. Entretant, Campanet, ara mateix, fa Mallorca balear.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris