cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
23°

La vida et dóna sorpreses

Ja estam que la ingenuïtat superlativa és una de les somades que es rifaven el dia que vaig néixer i jo en tenia tots els números, per això mateix la cosa m'ha agafat tant per sorpresa que no me'n sabia avenir. Bocabadat i amb cara de faristol, he quedat. És gairebé inútil qualsevol teràpia, n'estic convençut, mai aprendré a circular ulls espolsats a bastament com perquè no em vénguin de nou segons quines coses, i això que la metgessa de capçalera m'ho té ben dit: Biel ets molt propens a tenir la tensió arterial massa alta, allunya't de situacions compromeses, fora sorpreses, no t'engresquis de demés amb res ni per res. Però no, jo, banyota de mi, venga braverols i genolleres.

Resulta que, venint de Sineu arribava al Coll d'en Rabassa amb el cotxe, i quan he hagut passat la rotonda grossa de Son Ferriol, aquella que si no vas molt viu perilla que t'escapollin en nas del vehicle perquè cert personal la fa a cent quilòmetres per hora, just a l'enfront de l'agre de dipòsits de benzina que hi ha su-allà, jas!, m'ha comparegut el senyor Rajoy, don Mariano, a una enorme tanca publicitària, blaus predominants, la blanca gavina pepera ales esteses, com planejant dins dues bombolles que suren per dins un netíssim espai gairebé subliminal, amb aquella cara seva de les grans ocasions, el nostre home, que pareix que et diu: donau-me un dit i veureu...!; morrets com si just hagués acabat de berenar de sobrassada torrada molt coenta, posat de no passar pena d'arribar a final de mes, mancaria, ell, el temporalment escapollat amo de la quarterada pàtria per dret diví, (alerta, he dit «l'amo», no «el senyor»), un suau somriure presidit per una mirada líquida, gelatinosa, darrere el vidre de les ulleres model «Amor», que en dèiem quan jo era jovençà, d'aquestes de muntura mínima.

Allò que m'ha alçurat el pols de la sang de les venes ha estat el següent: aquest sant home es dirigia a mi, em parlava en la meva llengua i em deia talment: «LES IDEES CLARES», i a baix de tot: «AMB RAJOY ÉS POSSIBLE». Ala, quina feta! Sorpresa doble. Primera que ho feia en la bella llengua catalana, i segona que es manifestava en un català absolutament normalitzat, estàndard, de llibre, ostres, si l'aplega dona Rosa Estaràs o algun i alguna altres de la seva sucursal de per aquí, amb la ronya per gratar que han donat i donen amb el rotllo d'això de les «particularitats».

I he pensat que sí, que és una veritat com el puig Major de grossa això que el senyor Mariano Rajoy i la seva coral de veus gens ni mica blanques, com són ara Acebes, Zaplana, Aguirre, Arias Cañete, darrerament el mileurista Manuel Pizarro, etcètera, tenen «les idees clares» a l'uf, a raig i roll, a tot carbó, com si no els coneguéssim. I també que amb Rajoy «ÉS POSSIBLE» qualsevol cosa que vostès puguin arribar a imaginar. Fins i tot el retorn del «mau-mau», els cuetes de carrer, de barriada... Que ningú no somrigui, que això no és un acudit.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris