algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

Que no ens donin la llauna, diuen

La temptació llibertariana, que va ser atractivament presentada per pensadors com Murray Rothbard (ja saben: l'estat és un enfit, una nosa, un obstacle per a la llibertat, i només la pura i salvatge competència garanteix el creixement econòmic i intel·lectual i, al capdavall, la felicitat) està donant pas a una versió que podria anomenar-se el llibertarianisme espavilat, això és, el propòsit d'escapolir-se dels aspectes més incòmodes de l'estat tot demanant, als poders públics, un tracte excepcional, amb l'argument que l'activitat dels demandants té les seves pròpies lleis i que l'estat no pot interferir-hi. Un dels darrers exemples aparegué fa quatre dies, quan l'arquebisbe de Canterbury, i líder espiritual de l'església anglesa, proposà públicament la instauració de la xaria, la llei islàmica, a Anglaterra, amb l'argument que els islàmics que hi viuen «senten alienes les lleis i les institucions angleses» (i obviant que hi ha moltes lleis, sobretot les fiscals, que el personal sempre sent alienes i enfitoses, fins i tot els nadius més fervorosos de la tradició). El suggeriment és tan bèstia que no se n'ha tornat a parlar, però no cal gaire agudesa per entendre que la petició real del mossèn protestant és que els fidels de la seva església no siguin gaire incomodats, en els seus costums i maneres de viure, per aquestes onades de forans que omplen les ciutats angleses, i europees, i que continuïn essent protegits i afavorits per l'estat anglès. La religió ha de servir de factor d'excepció, diu en realitat l'arquebisbe, i de la mateixa manera que allà, als països islàmics, els creients són ciutadans de primera, aquí, a casa nostra, ho hem de ser nosaltres: per això reclamem el manteniment dels privilegis que ostentam des de fa segles. Un argument que rutlla paral·lel a la tradicional afirmació de l'església catòlica que hi ha terrenys on l'estat no hi pot entrar, perquè han de quedar reservats a la lliure excepció dels seus jerarques (no tant a la democràtica decisió dels seus fidels), o del club de què es tracti, que sempre trobarà aquí o allà teoria sobre la llibertat, o sobre la llei natural, per mirar de protegir-se de la tafaneria de l'estat.

Els llibertarians de Rothbard eren més directes, o més ingenus, i van engegar fa dècades algunes bullicioses campanyes per crear comunitats a part de l'estat i de tota intervenció dels poders públics, tot començant per la proposta de ser dispensats de pagar impostos. El govern dels Estats Units, naturalment, s'hi va negar, suggerint-los que visquessin com volguessin però avisant-los que a la mínima gracieta fiscal rebrien tot el pes de la llei, com tothom, amb independència de llurs conviccions ideològiques. Pot semblar llunyà, però no ho és tant si hom pensa en l'escàndol fiscal que sacseja Alemanya i que ha estat causat perquè els posseïdors d'un milenar de grans fortunes s'havien espavilat per dipositar els seus béns a Liechtenstein (al banc LGT, propietat de la Casa Reial d'aquell petit país, un paradís fiscal al bell mig d'Europa, i que no pertany a la Unió Europea: quina excepció dins l'excepció!), mirant d'escapolir-se de la mirada del fisc alemany. Més o menys la mateixa pretensió que ha predicat en viu i en directe aquest cap de setmana el president de la FIFA, Joseph Blatter, que ha aprofitat la visita a Madrid (o n'era la missió, del viatge?) per recordar a les autoritats espanyoles que el món del futbol és un poder autònom, amb les seves lleis, i que es convocaran eleccions a la Federació de Futbol quan els doni la gana, digui el que digui el Consell Superior d'Esports i el Ministeri i amb independència de la ingent quantitat de diners públics que corren pel món del futbol.

Vist que l'acció de l'estat creix i creix, i que no sempre ho fa amb causa justa ni amb resultats satisfactoris, el personal més espavilat s'organitza per fugir-ne i reclama que el considerin una excepció. Les esglésies de tots els colors, els adinerats d'un cert nivell i mons com el futbol reclamen que l'estat no els doni la llauna, i que dediqui els seus benintencionats quefers als anònims que els accepten perquè no tenen possibilitat d'escapolir-se'n: a les classes mitjanes i als immigrants, als afeccionats a l'esport que no han somiat mai professionalitzar-s'hi, a la gent normal i corrent, als ingenus que encara creuen en la retòrica del col·lectivisme. També ho demana, amb els fets, aquest jutge que ha estat sancionat per anteposar la seva ideologia a la llei i retardar «de manera maliciosa» l'expedient que permetria adoptar una filla a una parella formada per dues dones. I ara! Els esperits lliures s'espavilen, i posat que les revolucions són molt costoses, demanen que els considerin una excepció, un gremi, que no els donin la llauna i que els mantinguin la sinecura.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris