algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 13°
17°

Una molèstia necessària

Per llei estam condemnats a votar partits polítics i les llistes que ells volen presentar-nos. Per llei, també, votam diputats provincials a Corts en aquestes llistes tancades que han fet els partits. Mentre, els debats televisius, el percentatge més elevat de la informació i gairebé totes les fotografies de propaganda electoral corresponen a dues persones que només poden ser votades en la província de Madrid. Així patim aquesta esquizofrènia de votar qui no coneixem i coneixem qui no podem votar. Surrealista. Vista la poca importància que els partits atorguen als seus candidats és just que deixem de veure'ls com a persones i passem a valorar-los com a col·lectiu. I el col·lectiu, pres en forma conjunta i sense tenir en compte les respectables i valuoses excepcions, fa pena. Des d'aquells socialistes que perderen tota la dignitat pidolant treva en vaticanes sales després d'haver rebut fervoroses hòsties des de les trones partidistes fins als populars que juraren boicot a un grup de comunicació i ara perden el cul i la memòria per ser entrevistats en els seus mitjans sense que hi hagi hagut les disculpes demandades, tot passant per polítics que es jubilen i revifen l'endemà i s'aferren a la figurera amb vehemència i els que pretenen ofendre's per no anar a les llistes i als pocs dies s'obliden de dimitir i es fan besades fotogèniques... tots junts configuren una imatge col·lectiva de persones sense el que altre temps es deia honor (que ara, amb això de la cirurgia plàstica, també deu ser reciclable com l'himen). De l'orgull, millor no parlar-ne. Però estranya veure els homes i les dones amb vocació de dirigents d'un país amb tan poc orgull personal com per arrossegar-se en públic pel favor d'una televisió o per ocupar un lloc en una llista.

Després de tanta capdefavada amb codis d'honor dels cavallers o dels homes i dones de bé, resulta que hi ha més honor entre els presidiaris i els quinquis que en la classe que es postula per ser dirigent. Començaren per prometre allò que no estaven convençuts de poder complir -primer amb timidesa, ara ja amollen pel broc gros- i els ho permetérem amb la naturalitat que demostrà la nostra intel·ligència col·lectiva. Després, quan mútuament ens reconeguérem una molèstia necessària, polítics i ciutadans decidírem seguir cadascú pel seu camí i suportar-nos el mínim possible: cada quatre anys i amb el comandament a distància com a implacable àrbitre (casolà, com tots els bons àrbitres). Arribat a aquest punt, seguim un partit polític amb menys passió que a un equip de futbol i només ens servim d'ells per sentir-nos d'alguna cosa a força de no sentir-nos de l'altra. De tant en tant, qualque jugador destaca i ens emmiralla amb les seves habilitats que ens retornen a «la cosa». Però pocs queden en l'imaginari col·lectiu: la majoria caduquen i reben xiulets amb la mateixa facilitat i superficialitat que poc abans eren aclamats. Ens serveixen i els servim, res més. Utilitarisme de supervivència, més o menys.

Perdonau que acabi així, però m'estic descollonant de rialles després d'haver llegit que el PP diu, sobre els informatius d'IB3, que fan «clara utilització dels mitjans públics de forma partidista». Després d'això m'és impossible seguir. Fins demà.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris