algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
19°

Kosovo independent, Europa dividida?

Poques coses em posen tan nerviós com les veritats a mitges, expressades amb voluntat d'influir, a més, sobre l'opinió pública. Això que està passant ara mateix, en relació a la independència de Kosovo. Des d'aquells que en són contraris, com pertoca a la seua posició, es llancen missatges generalment contraris a la independència, sobre un parell de bases que, des del nostre punt de vista, resulten fàcilment desmuntables: el primer, que no és acceptable que Kosovo hagi declarat la seua independència nacional unilateralment. El segon, que la Unió Europea es troba dividida davant la independència d'aquella nació d'arrel albanesa.

El primer dels missatges se'ns apareix, com a mínim, com a lleugerament ridícul. Durant les últimes dues dècades, hi ha hagut una quinzena de nacions d'Europa que s'han constituït en estat. De tots aquests casos, quants han declarat la independència «unilateralment» i quants ho han fet d'acord amb els anteriors estats d'adscripció? Oidà més: de totes les nacions europees que s'han independitzat durant els últims cent anys (vint-i-tantes), quantes ho han fet pel seu compte i quantes han disposat de l'acord dels antics sobirans?

Independitzar-se fora de l'esperit estrictament unilateralista és cosa de nòrdics i d'artistes. Dinamarca ha estat l'exemple més clamorós de respecte democràtic als processos d'independència. La segueix Suècia. L'estat danès va acceptar el referèndum democràtic que donà pas a la independència d'Islàndia, va acceptar la condició d'àmplia autonomia de les illes Fer Oer, amb les pròpies seleccions nacionals, símbols, sistema educatiu..., i va donar ple suport a Noruega en el seu procés d'independència de Suècia. Suècia, pel seu cantó, va acceptar sense embuts la voluntat majoritària de Noruega de constituir un estat propi. I no ha interferit en la independència de Finlàndia, on la minoria sueca era, a molts llocs, majoria, en el moment en què Finlàndia es constituí en estat independent (aprofitant la Revolució russa per desfer-se tant de Rússia com de la URSS). Les declaracions d'independència nòrdiques, doncs, han estat unilaterals, però han tingut el suport de qui abans dominava la novella nació estat.

I la consideració sobre els artistes, naturalment, fa referència al procés de divorci amistós de Txèquia i Eslovàquia. Un procés que només es podia conduir de manera raonable de la mà d'una persona com Vraclav Hável, gran estadista on n'hi hagi, intel·lectual prolífic i agut, dramaturg considerable i, per damunt de tot, amant de la llibertat de les persones i dels pobles.

Tota la resta han estat declaracions unilaterals. L'agònic govern soviètic va fer tots els intents per impedir que Estònia, Letònia, Lituània primer i Geòrgia, Ucraïna, i tantes d'altres repúbliques després, assolissin la condició d'estats independents. Les declaracions d'independència de tots aquests països varen ser «unilaterals», i, en general, no varen tenir ni el suport dels antics estats dominants ni de la comunitat internacional. Hom tenia la sensació, a principi dels anys noranta, que les repúbliques bàltiques, per exemple, s'independitzaven amb tothom en contra, tret d'Alemanya i dels Estats Units.

I com assoliren la independència les repúbliques del que fou Iugoslàvia? Magre ho haurien tengut, si haguessin hagut d'esperar l'acord de Sèrbia per arribar a esdevenir independents. Eslovènia, Croàcia, Macedònia es varen independitzar de manera «unilateral», sense el suport de Belgrad (i, de manera molt extensa, així mateix, sense el suport de la comunitat internacional).

I passam, doncs, a la segona consideració esbiaixada: Europa no dóna suport, de manera general, a la independència de Kosovo. Qui dóna suport i qui no a la independència, dins la Unió Europea? Per començar, la nova nació estat té el suport dels països que tenen més pes en el si de la Unió Europea: em resferesc, naturalment, al Regne Unit, a Alemanya, a Itàlia, i fins i tot a una França que sembla cansada de fer el ridícul sistemàticament en qüestions nacionals. No li donen suport, entre d'altres, Grècia, Romania, Bulgària i Espanya. Fora de la Unió Europea, donen suport a la independència kosovar, molt destacadament i com ja han fet en d'altres casos, els Estats Units. I no n'hi donen, també de manera recurrent, Rússia i Xina. Per tant, els països democràtics -o, per ser més exactes, amb més tradició democràtica- donen suport a la independència de Kosovo, mentre que les dictadures (o països amb escassa tradició democràtica) la hi neguen. Crec que veient un club i l'altre queda tot dit.

Bernat Joan i Marí, Secretari de Política Internacional d'Esquerra

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris