cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 17°
22°

Diumenge i ocàs i Valentí Puig

Som a un xiringuito vorera de la mar al Coll d'en Rabassa. Són les sis i busques del capvespre i el sol declinant s'obre pas entre niguls grisos i negres cap a la seva posta. La mar és una superfície llisa, emmirallada i freda. S'endevina un cert blau al seu fons, com si dormís a les profunditats, esperant emergir aviat, en un mes o dos però, encara la grisa i platejada substància de l'hivern li confereix aquest caràcter tibant i de mercuri congelat. Un llaüt creua amb parsimònia cap els molls del Molinar i dos vaixells de càrrega bequen ancorats a la badia. La música dels altaveus està massa alta, i el chill out gairebé apropiat a l'escenari encalenteix inadequadament el bar, rebota contra les finestres amples del local, i fa bullir desconsoladament la boira de fum i de les estufes de gas del local. Al fons, hi veig la Seu terrosa, la ciutat que es comença a encendre, les muntanyes gairebé amagades darrera de la nit prematura, els caps que s'endinsen a la mar i tanquen la badia cap al nord-oest.Pens en el rètol lluminós que des del sofà de casa meva m'acompanya hores insomnes i llargues.

El rètol de coloraines que escombra i fa néixer la tirallonga de lletres: l'O, la C, l'A, l'S, l'O, Assegurances OCASO, repetidament hores i hores, inútilment, sobrerament, el meu Times Square particular i monòton, el meu memento mori pertinaç, precari i risible, hilarious, gairebé.

Hi ha gent que torna a la panxa del bou, a la religió del pare, despullada de foscors i asprors, a un aixopluc. Valentí Puig: «Ànimes pansides, fatigades pels deures de l'esperit/massa cops posades a prova, cap gong indica una treva/Mireu l'ànima que va amb crosses i el dimoni al darrere/fent-li ombra: tota l'ortopèdia del món al servei d'ànimes/ febles, tot abans que Satanàs pugui fer-los la traveta». Voldria dir-me, a mi mateix, qualque cosa gens assenyada, com ara, tot recordant la vida de Picasso, una cosa així com que «qui no sigui un revolucionari a partir dels quaranta no serà res a la seva vida», però em costa creure-m'ho, no m'ho crec, ni tan sols em fa riure.

Però, les llums del rètol no s'aturen. L'ocàs, un ocàs d'amics que recorden des de cases confortables tant la seva seguretat a les llars paternes, com la bogeria, així la veuen, de la seva joventut nòmada i incrèdula. L'ocàs té raons objectives, tantes com la pau de l'esperit retrobada en els rituals eucarístics, en les salmòdies, en la creixent diabetis, en el greix del colesterol, en la pròstata infalible,

en la insuficiència cardíaca, en els fetges vindicatius, i per ventura en les putes i en les cadires de rodes, «Ningú no pot dir que alguna vegada no necessiti cadira de rodes,/operar-se la pròstata o tenir el podòleg en genuflexió/un dia per setmana. Déu no va blindar-les prou». Puig es refereix a les ànimes velles. Ni Déu, ni la raó que sap que Déu només és un consol a la por i a l'edat i a la malaltia, les va blindar amb cap pagaré invisible, com deia Zweig a propòsit de la seguretat que traspuava l'Àustria d'abans de la guerra del 14. La saviesa brillant apareix com un llamp i a alguns els tira a terra des d'un cavall que fuig i els deixa tots sols. El sentit comú és aquesta mar llisa i mercurial d'un capvespre d'hivern.

Hilari de Cara, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris