algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
18°

Quan arribarà l'AVE a Mallorca?

Que el tren d'alta velocitat no hagi arribat fins ara a Barcelona, amb dotze anys de retard, convida a una rigorosa lectura política del problemàtic encaix de Catalunya en l'Estat. El capítol desbaratat dels esvorancs no pot restar ni una pinzellada a la gran metàfora de l'AVE. Igualment, la bananera ximpleria de la senyora Magdalena Àlvarez, amb la seva natural propensió a l'astracanada, no pot distorsionar el desafecte de les forces centrífugues de l'Estat. Catalunya sempre haurà d'expiar la culpa de la seva existència. I nosaltres, submisos contribuents de les províncies d'ultramar? Preguntar-nos quan arribarà l'AVE a les nostres illes té tanta càrrega de sentit com d'absurd: ningú, des de la capital de l'Estat, no estaria disposat a considerar la qüestió, encara que no plantejàs problemes tècnics fora del que és normal. En matèria de comunicacions amb l'exterior -i l'apartat consegüent dels costos de la insularitat-, ens hem deixat arraconar en una resignació apallissada. Abans, encara ens entestàvem a esbossar un horitzó de millora possible, parlàvem del càstig de què érem víctimes i de la minva de les nostres possibilitats de progrés imputable al dèficit de les comunicacions. En la seva majoria, els governants que recollien el greuge en els seus eslògans l'han anat silenciant. Hem hagut de sentir que aquesta queixa era una forma vergonyosa de victimisme. De manera que ara quasi no se'n parla. No parlar-ne ens pot aportar el minso conhort de facilitar-nos creure que el problema no existeix. Arribarà que no haurà existit, perquè ningú ja no el tendrà en el seu cap. Arribarà que assumirem una mena de destí programat pel determinisme geogràfic. I quan s'elimini el dit descompte de resident, ho acceptarem amb el sentit de l'equanimitat que ha d'acompanyar la renúncia a un privilegi abusiu. Aleshores sabrem que no hi havia hagut mai problema, si és que el concepte de problema implica possibilitat de solució. No es tracta, tampoc d'una qüestió única. El càstig en forma de dèficit fiscal nodreix tota una xarxa de mancances que també comprometen seriosament el futur. Què no tenim, que en justícia ens correspon?

I, no obstant, desplaçar tota la responsabilitat a les eines poderoses de l'Estat seria una simplificació que no ens ajudaria a interpretar aquest paisatge. Ens hauríem de preguntar si els nostres representants en la política de l'Estat han treballat les hores que toca i en la direcció adequada. Posem, només, des del restabliment de la democràcia. Quants de diputats i senadors sense vergonya han cobrat el sou limitant-se a la disciplina de vot com a norma superior i única de la seva presència en els òrgans de representació? El destí seria, aleshores, la convergència de les forces centrífugues de l'Estat amb la desídia i l'embrutiment moral de molts dels «nostres». I tan contents, perquè, com diu un vell conegut de Palma, el Senat és una bicoca: cobres per aixecar el braç quan et diuen que l'aixequis. Ho sap per experiència. Ara és un bon moment per rastrejar el panorama electoral a la cerca d'alguna veu creïble.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris