cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
17°

Kosovo i l'esperit dels temps

Fa anys i més anys que sentim un mateix argument en contra d'aquells que es proclamen nacionalistes i defensen la pluralitat identitària. L'argument és que les reivindicacions nacionalistes estan passades, segons l'argument són reivindicacions pròpies dels temps passats, són reivindicacions més pròpies del segle XIX que del segle XXI. L'argument diu que ara no és moment de crear separacions sinó que és moment d'unió. Si aquest és l'argument, és lògic i normal que la realitat posi tant nerviosos i neguitosos els que sostenen aquest missatge. En els darrers vint anys Europa ha vist néixer 15 nous estats. Una realitat incontestable que va en una direcció absolutament diferent al relat assenyalat, una realitat que no lliga ni poc ni gens amb aquest relat. Què succeix? El que succeix és que el relat és fals. El que succeix és que la independència no és equivalent a aïllament. El que succeix és que no tots els estats són uninacionals. El que succeix és que hi ha molts de pobles que davant una situació de minorització i de manca de possibilitat d'expressió de la seva especificitat el que fan és una aposta per convertir-se en un subjecte ple i total de dret internacional. I aquesta aposta no és sinònim de tancament, al contrari, quasi sempre aquesta aposta el que significa és voler establir les relacions i col·laboracions entre nacions des de l'àmbit establert i reglamentat dels estats. Alguns s'esforcen infructuosament en negar l'existència d'un dret que la realitat contínuament declara vigent: el dret a l'autodeterminació dels pobles.

Ui, quin pecatot! Els que neguen o limiten aquest dret veuen tot això com un drama, com un enorme drama. Jo els convidaria a no dramatitzar. La independència és una manera de resoldre conflictes nacionals, ara bé, no és l'única manera per resoldre aquests conflictes. Per tant, en lloc de dramatitzar i en lloc d'inventar relats falsos, el que haurien de fer els que neguen el dret a l'autodeterminació és cercar fórmules de convivència. El divorci gairebé sempre és el fracàs de la convivència. I allò que té una certa gràcia és que els que més s'oposen al divorci siguin, precisament, els que manco fan perquè es produeixi una convivència harmònica i còmoda per tothom, una convivència on cada membre tengui el seu espai vital que el permeti desenvolupar la seva personalitat. El divorci no és cosa del passat. El divorci pot ser, de vegades, molt sovint, una cosa desagradable i una cosa que genera tensió; ara bé, també pot ser un alliberament i una manera relativament expeditiva de finalitzar una relació conflictiva. I dic relativament expeditiva perquè la manera sèrbia d'acabar amb el conflicte sí que era totalment expeditiva: el genocidi manu militare. Ja se sap que les comparacions són odioses. El cas kosovar és un cas més dins una immensa casuística de conflictes nacionals. En cap cas es tracta d'establir paral·lelismes. Del que es tracta és de posar en evidència un relat que la realitat demostra que ni té fonament ni cap sentit.

El nacionalisme és una cosa ben actual. Hi ha nacionalisme d'estat i nacionalisme de nacions sense estat. Que aquest nacionalisme d'estat pot evolucionar i pot arribar a admetre una pluralitat nacional i abandonar la seves ànsies d'opressió i uniformització, podria ser. Que aquest nacionalisme de nacions sense estat no té perquè conduir imprescindiblement a la independència, segurament. Ara, negar el conflicte, fer veure que el nacionalisme no existeix, és jugar a un embull i a una confusió que al final acaba fent els ous en terra, com diria aquell.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris