cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

Quadern de viatge

Divendres, 15.- Monsieur Gilbert Garcin ha assolit la modernitat, de forma imprevista, potser fortuïta, o per ventura predestinada, car les muses són en les seves predileccions volubles, a una edat improbable: passats els setanta anys. Monsieur Garcin és un marsellès que, fins a la seva jubilació, fou venedor de llum en el seu sentit menys creatiu: làmpades, bombetes, neons i altres clarors artificials, no per això manco útils i resplendents dins la fosquedat de les nits. Un cop pensionat per la burocràcia de la república, en comptes de vessar el seu oci en distraccions intranscendents, pròpies de la seva situació desenfeinada, com és ara el noble joc de les botxes, en la seva variant provençal, s'inicià en l'art de la fotografia. Ell mateix és el model, el motiu i la inspiració de les seves obres: per comoditat, economia i disponibilitat. L'argument és sòlid: es té a la seva disposició vint-i-quatre hores al dia per uns honoraris escassos. No menys cert és que explora territoris llargament observats i, en conseqüència, bé ha de conèixer cada accident, tant de la pell del rostre, com de la pell de l'ànima, si bé és en la de la segona on excava per tal que emergeixin sentiments i sensacions, no sempre plaents, com poden ser el dolor, la solitud o la mort, que transforma en imatges d'una gran càrrega simbòlica. No podria adduir inexperiència, ni ignorància, sobre si mateix, ni sobre la seva relació amb el món exterior, aquest home gran que silencià la seva imaginació durant seixanta-cinc anys, passats els quals, acomplert el seu deure laboral amb la societat, adoptant una actitud insolent, per inusual, que capgira l'ordre cronològic establert i qüestiona la joventut com estimulant creador, s'abocà, amb la passió d'un ancià, que no és laxa, ni és poca, a la tasca de retratar-se, i ho fa sense concessions digitals o informàtiques, ans amb una austeritat, tècnica i estètica, i una fidelitat al blanc i negre, que l'apropen als genis de la fotografia francesa de la primera meitat del segle vint. Ocurrent, brillant, irònic, narcisista, tot i que ell ho nega, un punt tortuós en les descripcions, d'una lucidesa senil intacta, a cops propera al desvari metafísic, sovint apropada al rigor psicològic. La seva obra no deixa de sorprendre'ns per la seva capacitat de síntesi narrativa, però també per la riquesa de recursos literaris per il·lustrar els continguts, i les actituds, del seu itinerari vital. Si de cas, observar que l'edat apaivaga el desig, o la temptació, de provocar l'espectador: la descripció estricta substitueix l'agressivitat del desafiament, àdhuc de la gratuïtat. Això no obstant, l'obra fotogràfica de Gilbert Garcin esdevé una autobiografia, universal i humana, sorprenent, escrita amb un llenguatge visual impropi d'aquells que, incorporats a la rutina de la tercera edat, tot esperant el punt i final de la trajectòria de la bola, s'acontenten a guanyar en el noble joc de les botxes, en la seva variant provençal.

Dissabte, 16.- Sempre he sentit una justa, merescuda admiració pels personatges que a les seves rareses, extravagàncies o excentricitats, dediquen una devoció que ultrapassa els límits que els mortals comuns considerarien assenyats. Alguns col·leccionistes, per exemple, no pas els que acumulen objectes trivials, entrarien dins aquesta categoria d'éssers excepcionals que vessen la seva energia en obsessions sorprenents. La seva dèria ha de ser infreqüent, insòlita, original, com és ara el cas de Manuel Soler, un col·leccionista de fustes que forma part d'un restringit cercle que engrandeix les seves xiloteques amb fragments d'exemplars procedents de les selves més remotes, sempre a la recerca d'incunables en perill d'extinció, percaçant parts del tronc d'espècimens que la naturalesa ha concedit amb avarícia. A les seves prestatgeries, volums exòtics escrits amb cal·ligrafies concèntriques, totes iguals, totes diferents. O la de Pere Nadal, el billarista bunyolí que col·leccionà caramboles efímeres, però impossibles. O la de Sabas Pretelt, xef i propietari d'un restaurant a Bogotà, «Anita lava la tina», en el qual, des del nom del local a cadascun dels plats de la carta, se sotmeten a la disciplina del palíndrom, com també ho fa, ignor si de forma fortuïta o premeditada, el nom de pila capicua del senyor Pretelt. O, en fi, l'escriptor francès Georges Perec que per escriure la seva novel·la d'intriga La disparition no féu servir la lletra e i, contràriament, per a l'escriptura de Les reventes només usà aquesta vocal, prescindint de totes les altres. La nòmina de rars fóra inacabable, puix que en totes les activitats humanes destaquen individus que fan equilibris sobre la difusa línia del seny, pels quals sent una no gens oculta fascinació.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris