algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 14°
14°

Propostes escolars en temps de rebaixes

La promesa d'Esperanza Aguirre, la presidenta de Madrid, de crear una escola (prebatejada, no sé si com a sarcasme, amb el nom de Josep Tarradellas) on puguin estudiar en català els qui ho desitgin, put. Put, entre altres coses, perquè fa tuf de mentida preelectoral, perquè vol ser un obús contra el sistema de convergència escolar que s'aplica a Catalunya i -en menor mesura- a les Balears i perquè, en qualsevol cas -un cop superats els límits del pintoresquisme- el model segregador que amaga debilita la cohesió de les societats en què s'aplica.

Una proposta escolar com la d'Aguirre si mai pot tenir un poc de sentit és per a satisfer aquelles minories de diplomàtics, de directius de multinacionals o, altre temps, de càrrecs colonials que fan una estada relativament breu a l'estranger i se n'hi duen els fills, que -com a estrangers- escolaritzen en un centre especial perquè, segons les seves previsions, aquella situació és transitòria. L'exministra d'Educació i Cultura, els veu així, els catalans a Madrid? O voldria veure com si fossin a l'estranger -o a les colònies- els castellanoparlants que viuen en territori de parla catalana? Si no ho record malament, aquesta senyora es va oposar al trasllat de la seu d'Endesa a Catalunya perquè no podia consentir que se n'anàs, segons les seves paraules, «fora del territori nacional». En el fons sembla que la tenen més clara que nosaltres, la frontera nacional.

La proposta d'Aguirre és contrària a un sistema escolar que pretén servir d'instrument per a cohesionar la societat. Un dels encerts dels primers moments del període democràtic -a Catalunya i a les Balears- va ser construir un model escolar que evitàs la separació dels alumnes per raó de llengua, a diferència d'altres llocs com el País Valencià o el País Basc, on -per raons diverses- s'optà per línies educatives diferenciades per la llengua vehicular dels centres (convé recordar la qualificació d'ikastolas que, despectivament, el, aleshores, candidat Matas va fer de les escoles de les Illes; i ara el seu partit vol expandir el model basc a Catalunya i Balears). Ja hem parlat en altres ocasions, i no deu caldre insistir-hi, del fet que és l'escola en català la que garanteix que els infants acabin el període d'escolarització obligatori capacitats per expressar-se en castellà i en català.

Seria molt més constructiu que, Aguirre, amb la voluntat de crear una Espanya més cohesionada, prometés -en lloc d'un gueto a Madrid per als catalans- la incorporació del català (o del gallec o l'euskera) com a assignatura en el currículum obligatori dels escolars madrilenys, com tenen el castellà els infants dels Països Catalans, de Galícia o d'Euskadi. Però veig difícil que ho faci, sobretot després de la reacció que des del PP van tenir a la proposta del president d'Andalusia d'incorporar aquestes tres llengües a l'oferta de les Escoles Oficials d'Idiomes andaluses (i això que en una de Madrid sí que s'ofereix, el català; i el polonès).

La crítica a la proposta d'Aguirre no ha de ser pel fet que -per les raons que sigui- segurament no l'arribarà a dur a la pràctica o perquè no concreti les condiciones en què es durà a terme. Que ningú no hi vegi -en el fons- una proposta constructiva, que no ho és. Aguirre, quan promet, no pensa en les conseqüències que pot tenir a Madrid, sinó en els problemes que pot crear a Catalunya (i a Balears, de rebot).

Mentrestant el PSOE, fent -ja sigui per acció o per omissió- una política de cada cop més a remolc i menys diferenciada -excepte potser en les formes- de la del PP, és percebut com a desitjable per alguns sectors progressistes. Aquesta situació em recorda un excompany de claustre (de professors, vull dir) que -en els moments d'esbarjo i diversió- tenia una especial habilitat per treure de polleguera les professores, amb la seva contundent dialèctica sobre temes de gènere; per contrast, la resta de professors no calia que ens esforçàssim gens per esdevenir gentilhomes als ulls de les nostres companyes. Això mateix en treu el PSOE, de la follia pepera i dels seus col·legues mediàtics i episcopals. I, en conseqüència, la campanya electoral d'aquests dos partits se'n ressent; s'ha convertit en una espècie de ridícula marató de despropòsits i d'ofertes electorals que semblen promocions i regals en temporada de rebaixes. Qualcú pot assegurar que en aquestes dues opcions hi ha el vot útil? On deuen tenir el límit de la degeneració? «Penso si tot en la vida no deu ser la degeneració del tot», dubtava Pessoa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris