cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
23°

Palma, la meva ciutat esvaïda

Feia temps que no tenia ocasió de fer una passejada per Palma en bon diumenge. Va ésser com anar a fer el Viacrucis. Primera estació: el parc de les Estacions, valgui la redundància. Havia llegit moltes opinions sobre el parc i volia comprovar per mi mateixa el que s'havia cuinat allà. Quan vaig veure les casetes de vidre, ja en vaig tenir prou. No faré més comentaris. Vaig continuar pel carrer de Sant Miquel, amb un pietós record pel Moka. Creuant la plaça Major, em va revenir la ràbia que sempre sent quan hi pas. Encara no he paït el desastre de convertir el que hagués pogut ésser una plaça amable i mediterrània en un desert dur i castellà. Enyorats brolladors! Davallant per la costa d'en Brossa, cap al bar Bosch, tenia curiositat per veure les famoses reformes. Jo no sé que esperava trobar, però em va fer la impressió que l'amo s'avorria i va fer, com fa servidora, quan es tenen poques feines: canviar els mobles de lloc. Jo canvii l'aparadora de paret i ell ha canviat el tasser. No entenc la reforma. Asseguda a la terrassa vaig demanar un variat, almanco encara en fan. No maten, però poden passar.

Una vegada haver agafat forces, vaig continuar cap al mercat. L'aroma dels frankfurts em varen donar la bona notícia que el quiosc Alaska resisteix. Un pensament pel cine Actualidades de la meva infància recordant les pel·lícules d'en Tarzan i la moneia Xita. Em vaig acostar a saludar don Toni Maura. Grata sorpresa per la part lúdica del nostre pròcer, ja que brandava una botella buida de rom Negrita a la mà encarregada de donar força a la seva oratòria de gran polític espanyolista i conservador. I tirant cap al Principal. De cada vegada, els carrers estaven més buits. Només em trobava amb quatre turistes despistats i qualque moix a lloure.

Pujant la costa del Teatre li vaig envelar un altre pic cap a la plaça Major. Les botigues casetes tancades, sense els colors dels souvenirs, tenien un aire decadent i abandonat. L'Entrada que Passa, deserta i ombrívola, despullada de les flaires de l'antiga herboristeria, em va conduir al carrer de les Monges. Els esperits amables de les persones que formaren part del paisatge de la meva infància se'm feren presents: don Ramon Aguiló de la botiga de queviures, dona Trini de la lleteria, dona Dolors de la tenda de roba infantil Caperucita Roja, dona Antònia de la sabateria Viena, les filles de la perfumeria Parigi, que feien tornar boiets els jovençans del barri. Sobretot una d'elles, ben afavorida, qui anomenaven «na Mametes», ja podeu suposar el perquè. Em donà alegria veure que la casa on vaig néixer està restaurada i arreglada. Quan sortia del carrer, admirant una vegada més els ornaments modernistes de Can Rei, un senyor en bicicleta em va escometre. Pareixia sud-americà, però no vaig saber esbrinar de quin país era. Mirant al seu voltant em va demanar: «Señora qué barrio es este?». Jo li vaig respondre que el barri no tenia un nom definit, que allà era el centre de Palma, el casc antic etc., no em podia embolicar a explicar-li tota la història de l'antic barri del Segell, mesquinet. Com que no li va acabar de fer el pes la meva resposta, insistia que el barri per força havia de tenir un nom. Amb això, va alçar el cap i assenyalant Can Rei em va demanar: «Y esto qué es?». Vaig respondre que era una finca modernista anomenada Can Rei. Una gran rialla li va eixamplar les faccions. Tot content va exclamar: «Que bien, he conocido la casa del rey, muy bonita, sí señor!». Donant-me les gràcies va partir pedalejant tot xalest, encantat d'haver conegut la casa del rei d'Espanya. Em va deixar amb la paraula a la boca sense donar-me temps per aclarir el malentès.

Tombava l'horabaixa i, després de voltar tant, em va entrar talent. Des del variat, a la una al bar Bosch, no havia tastat bocí. Em varen agafar unes ganes ferestes de menjar una panada. Després de passar per l'Argenteria i comprovar que Sa Bodegueta i el Modern continuaven al seu lloc (a Palma mai no se sap), les meves passes s'enfilaren cap al carrer de Sant Miquel pensant trobar qualque pastisseria o forn obert on comprar la desitjada panada. Voleu creure i pensar i pensar i creure que en tot Palma no vaig trobar res obert per poder satisfer tan senzill desig? Això sí, de tornada cap a l'Eixampla, vaig veure una perruqueria xinesa plena de senyores que es feien les piules. Conclusió: és més fàcil fer-se «metxes» un diumenge horabaixa a Palma, que menjar una panada...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris