cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
16°

En direcció prohibida

Paradisos d'Amsterdam
La primera vegada que vaig anar a Amsterdam no hi vaig anar físicament, sinó mentalment, teletransportat per l'aroma, el gust fort i els efectes consistents d'un haixix nepalès que uns amics, que hi havien passat uns dies, varen dur al poble. Teníem desset o devuit anys, érem innocents i covards com la majoria d'adolescents, les cames ens tremolaven més ràpid que no ens bategava el cor, i no sabíem qui era Rembrandt. Per aquesta raó, en la Mallorca plastificada i tediosa (així era almenys com la vèiem) de finals dels noranta, fumar porros de qualitat era per a nosaltres una de les fites més importants de la vida, i per això pensàvem que Amsterdam era una mena de paradís, amb els seus coffee shops, on amb perfecta legalitat es podia comprar i fumar haixix i marihuana diversa. Bé, ara que per fi hi he anat físicament, de veritat, amb avió i no a base de fums aeris, puc dir que no ens equivocàvem: Amsterdam és un paradís. Però no per les raons que ens pensàvem. O no per les raons que jo -quina incomoditat, la primera persona del plural- em pensava.

A la gent que hem nascut i que vivim en països meridionals, ens agrada de mitificar el nostre tipus de vida; creiem que és fantàstic que ens entusiasmi el bullici del carrer, i veiem com una mostra d'autenticitat vitalista encomiable el fet d'anar permanentment -a la plaça, a casa- cridant fort, gesticulant, sense preocupar-nos gaire per si eixordem alguna orella veïna o per si, amb un gest feliç i fastuós però descontrolat, traiem un ull a algun vianant desconegut que per mala sort ens passava pel costat quan nosaltres estàvem en ple exercici de loquacitat gestual. Als meridionals, ens encanta pensar que totes les nostres dones tenen l'empenta exuberant i seductora de Sophia Loren, el primitivisme clànic d'Anna Magnani i la fogositat escandalosa de Monica Bellucci, i que tots els nostres homes són desenfadats, atrevits i imaginatius com Federico Fellini, encantadors i burletes com Marcello Mastroianni, o aventurers i audaços com Ulisses, del qual ens agrada creure que en som descendents tan directes que de vegades sembla que en conservem una fotografia emmarcada sobre el comodí i una còpia del seu testament al canterano.

Aquesta passió dels meridionals per nosaltres mateixos és el que fa que moltes vegades desdenyem la gent que viu nord enllà -sí: ja sé que Espriu i tot la pesca, però Espriu era un purità, i, a més, quan va escriure els versos que tothom coneix sobre el nord lliure i feliç, al sud patien una dictadura tan bèstia que fins i tot hauria fet contemplar amb enyor certs racons infernalment gèlids de Groenlàndia. El desdeny que sentim els meridionals per la gent i la vida dels països nòrdics és el que fa que pensem que, en comparació amb la nostra animositat perpètua, són uns avorrits, incapaços de degustar els petits plaers de la vida, tan obsessionats amb la feina que acaben sent uns ineptes totals per a la festa, sempre seriosos i greus, presos d'uns costums tan rígids i estrictes que totes les coses importants -un tassó de vi, una estona estirat al sol, una música que sona clara però lluny- se'ls escolen entre els dits. Naturalment, tot això són tòpics, i, com tots els tòpics, naturalment tenen una part de veritat.

En qualsevol cas, per a un meridional a qui agrada ser-ho però que de vegades se n'afarta sense remei, Amsterdam constitueix un paradís perfecte, no només perquè encaixa exactament amb l'etiqueta -una mica mel·líflua- de ciutat de la tolerància i la llibertat, sinó perquè la sensació de pulcritud i ordre que desprèn es revela com una mostra impecable de civilització: de civilització superior, vull dir. En ple mes de febrer, si el cel no està ennigulat i no fa un fred que pela i la llum cau neta i lluent sobre els grans edificis i els sinuosos canals, Amsterdam sembla una barreja insòlita de París i de Munic, l'elegància joiosa de la capital francesa empeltada de la serenitat solemne i hospitalària de la ciutat bavaresa. No són només els carrers minuciosament empedrats, ni les braseries que aboquen les seves terrasses cap enfora, ni el laberint d'aigua dels canals, ni les places espaioses, ni els alts edificis de la ciutat antiga, amb totes les façanes de maons rogencs o blanquíssims, foradades per enormes finestrals que recullen la llum, i se l'apropien. És tot això, però és també un sentit idíl·lic de la vida urbana, que queda perfectament il·lustrat en la jerarquia de prioritats del trànsit d'Amsterdam: primer van els ciclistes, després els tramvies, després els autobusos, després els vianants i, finalment, els cotxes. Sense el renou dels cotxes que passen amunt i avall contínuament, els carrers de la part antiga d'Amsterdam tenen alguna cosa de postal publicitària. Amb la diferència que aquesta és una postal viva. Per als meridionals fanàtics, que associen el desordre amb la llibertat, la tranquil·litat amb les restriccions i la seriositat amb la coacció, la netedat impol·luta de la ciutat i el ritme de passeig accelerat amb què tothom hi circula, poden arribar a resultar fins i tot ofensius; per als meridionals que de vegades voldrien no ser-ho, en canvi, es presenten gloriosament idíl·lics. Avesat a les congestions de trànsit -els cotxes com embòlies- de Mallorca i Barcelona, veure una mare o un pare de trenta i pocs anys, ben vestits, contents, atlètics, pedalejant amb els seus fills rossencs i saludables asseguts al davant o al darrere de la bicicleta clàssica, té alguna cosa de lliçó envejable i insolent. I no és que, a Amsterdam, no hi hagi també coses lletges, incòmodes o sòrdides, com l'il·lustre barri Roig, amb les putes tan variades exhibint-se des dels mostradors, unes terriblement avorrides, altres fantàsticament descarades, o com els apàtics i fumosos coffee shops, on tothom està tan empardalat que més aviat semblen bars dormitori. En qualsevol cas, aquestes sordideses estan tan regulades que fins i tot han acabat constituint una curiositat entranyable, un reclam per a turistes. Que els holandesos es poden permetre el luxe de negligir amb tolerant displicència.

Lògic: tenint en compte com són i viuen, els holandesos s'ho podrien permetre tot. I de vegades sembla que s'ho permeten. És molt significativa la manera que tenen de deixar clar qui són, sobretot en l'aspecte lingüístic. Fins i tot als estrangers que ja es veu d'una hora lluny que només hi van a passar un parell de dies, gairebé tothom primer els parla sempre en holandès, per deixar-los ben clar que, si bé són un poble perfectament civilitzat i culte, abans de cap altra cosa són un poble singular. La cosa significativa és que, quan per fi decideixen passar-se a l'anglès, la majoria -botiguers o conductors de tramvia, guàrdies municipals o vigilants de museu- el parlen amb absoluta solvència. Doncs això: un país veritablement culte i civilitzat. Com jo voldria que fos el meu si me'n deixessin tenir un...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris