algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
23°

Quin himne volen?

L'Estat espanyol no té himne propi com tenen totes les nacions. El tachin-tachin que usen com a himne és, en realitat, una marxa que va fer el músic Manuel Espinosa de los Monteros (Andújar, 1725-1810), i la primera referència escrita que es coneix són les modificacions que en va fer Bartolomé Pérez Casas de La marcha granadera per encàrrec d'Alfons XIII per adaptar-la com a Marcha Real (27 d'agost de 1909). Cada vegada que a l'Estat espanyol sonava aquesta Marcha Real o himne, el senyor Bartolome Pérez cobrava els «drets d'autor». El 1956, en morir aquest, deixà els drets d'autor en herència a la seva criada, la senyora María Benito Silva, que és la que ha anat cobrant aquests diners fins que va morir fa uns pocs anys, i l'Estat en va comprar la propietat. Per tant, himne de què? Quin sentiment pot tenir aquest himne? Es pensaven, els espanyols, que fent un concurs per posar lletra al (seu?) himne ja tenien la Seu plena d'ous? Que són de ridículs, com si tenir un himne amb una lletra pròpia que reconegui els valors d'un poble i aixequi la moral d'una Nació fos tan bo de fer com dir a les collidores de patates a Sa Pobla, que la que tingui la senalla més plena i més aviat, podrà beure aigua fresca la primera. Ja està, tu. Una teringa de cançons presentades, en trien una i tothom content. Viva, viva! i al cap de dos dies, tururut! ja la retiren. Resultat? No agrada a ningú. No només als que no som espanyols, que semblaria lògic, sinó que ni tan sols als propis espanyols. Normal, què es pensaven, que és tan bo de fer. Tot i que a mi m'agradaria, i molt, que poguessin tenir una bona lletra amb sentiment propi per a fer un himne, i bo. Però n'estic convençut que ells, els espanyols, ho tindran difícil per trobar una lletra d'himne que digui i signifiqui qualque cosa seriosa. Motius? Un himne és per a reconèixer una Nació, i ells no ho són de Nació. No, ells formen part d'un Estat que el s'han fet seu i a més volen que tothom sigui, pensi i parli com ells, que a l'hora de pagar, pagui més que ells i a l'hora de cobrar, cobri manco. Cosa difícil, impossible diria jo, perquè hom pot intentar d'assimilar-se a un altre si aquest és més llest, més intel·ligent o més ric, però mai si és més beneit, més ruc i a més, més pobre.

El principal motiu perquè una Nació senti un himne com a propi, és que aquesta tingui un enemic, algú a qui poder odiar, o motius més que suficients per creure que li han fet una injustícia. I Espanya a això no ho té. A Espanya, ningú l'ha atacada militarment, ningú l'ha humiliada físicament, ningú l'ha sotmesa a l'esclavitud, ningú l'ha colonitzada, ningú l'ha espoliada. No té motius per odiar cap nació, el seu poble no pot fer cançons de recordança a invasions i desgràcies rebudes per un altre poble, Espanya no té cap motiu ni un perquè la seva gent d'una manera espontània hagi fet cançons que puguin esdevenir un himne. Per això no en té d'himne propi on la gent d'una manera espontània ho senti i el pugui cantar i, sembla que de moment, si les coses no milloren, no en tindrà. Catalunya sí que en té un d'himne, i bo ademés. L'aixecament secessionista català (1640-52) contra la monarquia hispànica dels Àustries a causa fonamentalment de les pretensions fiscals que aquesta exigia, provocà en part el que es coneix com la guerra dels Segadors. D'aquí en sortí la cançó popular catalana com a romanç històric i conservada popularment amb moltes variants melòdiques i textuals que a través dels segles, ha anat adquirint caràcter d'himne nacional català. A més de la part històrica i romàntica, la lletra de l'himne de Catalunya té, sobretot, allò que han de tenir tots els himnes: Sentiment. Sentiment de poble, sentiment d'odi d'un poble cap a un altre poble que el va torturar, el va humiliar i va intentar, i quasi ho va aconseguir, d'exterminar-lo. Aquí hi va haver un motiu per fer un himne, perquè sortia del cor, del cor d'un poble mil·lenari que sempre s'ha negat a ser esclau d'un altre poble i ha lluitat, per poder un dia ser lliure. Surt de dins, de dins del cor, de dins del cor del poble. Ho diu ben clar la lletra del primer Cançoner Revolucionari Internacional (CRI) publicat per la Generalitat el 1937; «Bon cop de falç, defensors de la terra! Que tremoli l'enemic». I qui és l'enemic? Doncs, l'enemic és Espanya. Aquí no hi ha mitges tintes, no s'ha d'enganar a ningú, les coses clares, que aquest himne ha sortit del sentiment popular d'un poble que ha sofert invasions, assassinats, espolis i patiments d'uns mals veïns que no han tingut mai ocasions per a fer-se un himne. Per això no en tenen, i de moment no en tindran cap de lletra d'himne que surti del cor del seu poble i que aquest, d'una manera espontània, el canti. Però, vist el seu tarannà, es mereixerien que qualcú els donés motius més que suficients perquè en poguessin fer de cançons que, amb el temps, esdevinguessin himnes. I com més bones millors. Les millors de totes. Ho dic de tot cor.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris