cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 14°
14°

«Y no estaba muerto, leré»

No serà la primera vegada que començ un article bravejant de tenir un amic ministre. Què he de fer si tenc tants pocs de motius de presumir, sinó aprofitar les avinenteses com aquesta? Aprofitar, ja dic, el que la vida t'ofereix i pensar que les coses podrien haver anat encara pitjor. Colliu les roses de la vida, diu, en un inoblidable vers, Pierre Ronsard. El ministre al qual estic fent esment és el de Sanitat i, com tothom sap, el seu nom és el de Bernat Soria, natural de Carlet, del País Valencià, si puc emprar aquest topònim sense que ningú no s'hagi d'enfadar. Bernat i jo ens varen conèixer l'any 1974 a la Facultat de Medicina de València, on el dos érem penenes, ell de Fisiologia i jo d'Història de la Medicina. Ens varen presentar junts a unes eleccions i varen ser elegits representants de la Facultat de Medicina. Vàrem començar, idò, plegats la carrera política i mirau on és ell "quasi en el cel" i on som jo, que, com diria Groucho Marx he anat del no res fins a la més absoluta misèria. Vaig acudir divendres passat a sentir Bernat a la sala d'actes de la Conselleria i vaig comprovar com d'hàbil és el de Carlet, i com és capaç de mantenir l'atenció del públic sense perdre el rigor científic. Sap conservar perfectament la coherència dels discurs tot i no emprar la paraula malaltia, que és un mot que el pensament progressista vol prohibir, com si suprimint la paraula, suprimíssim aquesta realitat humana trista, però indefugible, que és l'emmalaltir. El ministre se'n sortir molt bé. Quan Bernat va haver acabat el seu discurs va atendre una autèntica munió de persones que li volien mostrar el seu treball de caire de recerca o d'assistència. N'hi va haver que demanaven ajuda directament i sense cap tipus de vergonya, altres amb més circumloquis. Jo quan el vaig veure i sentir vaig pensar en Manuel Azaña i les seves memòries, on queda ben clar que el 90% de les visites que rebia com a polític eren per formular-li peticions, bona part d'elles de vídues que demanaven permís per regentar un estanc. Quan Bernat va haver acabat amb el peticionaris es va dirigí cap a mi i em va dir que havia llegit un article meu i que li havia agradat força. Jo no ho vaig acabar de creure. Sé que els ministre no tenen gaire temps per llegir articulets de províncies. Ho vaig agafar pel que era: una cortesia cap a un vell amic i li vaig agrair la deferència. Després li vaig dir que des que el nombraren ministre m'havia demanat si realment ell era fonamentalment humorista "un contador d'acudits i d'anècdotes", un científic o un polític. Bernat va assentir i em digué que probablement la seva vocació més forta era la d'actuar al Russafa "el teatre valencià de «varietés»" com a còmic de la companyia de l'exhuberant Rosita Amores, Després de la declaració, que, a mi, no em va sorprengué en absolut, però sí hagués sorprès els polítics que ens acompanyaven i que acostumen a confondre la frivolitat amb l'humor, li vaig demanar, a Bernat, que em contàs el darrer acudit que sabia. «Era un home "va dir el ministre" que es va morir, el dugueren al cementiri dins un bagul. Quan el capellà va començar a dir les oracions, el fosser veu una mà que surt de la part esquerra del bagul. Ràpidament pega potada a la mà que sortia i la fica dins la caixa mentre el mossèn continua amb el seu respons. Uns minuts més tard, passa el mateix amb la part dreta i aquest pic la potada és encara més violenta. I quan ja estan acabant les oracions el malalt treu un peu i el fosser intenta, amb les seves mans, introduir el peu del mort dins la caixa i li diu 'Arrufa la cama i posa-la dedins'. El de dins el bagul li contesta amb veu suplicant : 'És que no estic mort' i el fosser li diu 'Toca't els collons, a veure si sabràs més tu que el metge que ha fet el certificat?».

Un dels temes que mir que no faltin mai a les meves classes és el de la diferència entre el saber antic, un saber que es basava en el que deien els llibres i les autoritats i l'altre, més modern que es basava i es basa en l'experiència i en el contrast de les idees amb la realitat. L'any qui ve hi incorporaré, a l'explicació, l'acudit del ministre. És possible que a classe hagi d'explicar qui fa el paper d'escolàstic i qui el modern. Estic convençut que pels lectors del Diari de Balears, no.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris