algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 14°
17°

L'infern: debat obert?

Quan li vaig dir, al meu fill, que Benet XVI havia decidit que l'infern existeix, físicament, modificant algunes teories del seu antecessor, em va respondre ràpid: «Com ho sap?». Bé, no hi vaig sentir obligació de respondre-hi, amb el mateix enginy, i vaig derivar la conversa cap als temes que sempre centren l'atenció dels nins, no record si un pròxim partit de futbol, o el suggeriment d'anar a comprar chuches o les possibilitats que aviat oferirà Islàndia (o Groenlàndia), quan el canvi climàtic la faci definitivament un país simpàtic, buit i amb enormes perspectives econòmiques. Només després he repensat, mirant-me alguns comentaris a la notícia, l'afirmació de l'actual Sant Pare en el sentit que l'infern existeix físicament, i que no és buit, i que «l'infern, del qual es parla poc, és etern». Joan Pau II n'havia negat l'existència, l'estiu del 1999, proposant que entenguéssim l'infern com una realitat espiritual, imaginària, entenc que propera a les construccions mitològiques, i que reconeguéssim que ni el cel és «un lloc físic entre els núvols» ni l'infern consisteix en res més que «la situació del que s'aparta de Déu», però es veu que l'actual cap de l'Església sospita que la construcció teològica no és del tot ferma, o que s'ha de reformular per fer-la més precisa i convincent, i cal esperar amb atenció que es conclogui aquest debat concret sobre l'existència de l'infern, perquè un tema que permet tantes bromes i que al mateix temps és part substancial de moltes creacions artístiques "sobretot literàries i cinematogràfiques" no pot deixar-se al rampell del darrer que hi arribi, a la discussió.

Si l'infern existeix, qui ens en protegeix? Nosaltres mateixos. Això és el que més ens hauria de preocupar, a part de la inquietud que provoca a qualsevol el fet que una qüestió tan punxeguda depengui d'alguna traducció embolicada d'algun manuscrit perdut fa dos o tres mil anys i dels dubtes que provoca el mecanisme per a decidir qui hi anirà, a l'infern. El model d'El codi da Vinci ha posat molt l'èmfasi que si a Sainte-Foy de Conques, per exemple, hi ha un retaule que simbolitza l'apocalipsi, això vol dir que totes aquestes qüestions estan tancades, i que només cal encertar-ne la interpretació, però això és una ingenuïtat. També s'ha dit que a partir del segle XIII hi hagué un gir en la iconografia des de les representacions que miraven de reproduir la duresa de les condemnes, cap a una certa judicialització amable, i Savonarola ja es permeté de presentar el dimoni com el nostre contrincant als escacs, però el cert és que algun personal encara mira d'estendre la por de l'infern (sense haver-ne constatat l'existència), més que la por de la mort, com una mena de criteri ordinador que millora la vida a la terra. ¿Serveixen de quelcom , aquests intents de transformar l'infern en imatges i de convèncer-nos que, si no fem bondat, això és el que ens espera? Al capdavall, ningú no ha estat capaç, per presentar l'infern, de pensar més enllà d'una combinació d'elements terrenals, ben coneguts per tothom: la guerra i la tortura, la malaltia i el foc, el dolor pel patiment dels ésser estimats, l'angoixa provocada per la por, o viceversa, o per la hipoteca, que és el pitjor somni que coneix la majoria de la gent. Els que van patir la pesta medieval, i van veure morir llur fills, i van enterrar-los, poden ser atemorits per alguna imatge? I els que han viscut la guerra, o la tortura, poden ser alliçonats sobre l'avern amb imatges més convincents?

Som partidari d'optar per l'alternativa i d'oposar, a la irracionalitat d'aquestes tètriques discussions, les úniques armes que tenim: el coneixement i l'humor. El coneixement, en aquest cas, no és gaire (ja ho apuntà el meu fill), així que l'humor ens ha de salvar, per entretenir l'espera, si més no. Front a la decisió dels condemnats, s'admetrà alguna mena de recurs? I en arribar-hi, s'haurà de mantenir alguna quarantena? (No és probable, si les visions clàssiques l'encerten, donat el poder desinfectant del foc, tot i que això plantejaria, a la llarga, inquietants respostes sobre la contribució del dimoni a l'escalfament global). I quina és la condemna concreta que s'hi pateix, a l'infern? (I, sobretot: inclou una o diverses agències tributàries?).

Des del segle XIX, i amb independència del debat sobre l'existència de l'infern, i sobre els millors mecanismes per subornar-ne el personal, la por de l'infern ha anat minvant, i el màxim que la majoria accepta és que potser hi hagi una mena de sala d'espera abans del paradís, que no cal que sigui excessivament diferent de les sales d'espera que coneixem, per ser prou turmentadora. Mantinguem, doncs, l'interessant debat, encara que només sigui per obtenir-ne millors imatges per al cinema.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris