cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

La darrera lliçó d'un mestre

En certa ocasió, un picapedrer em va explicar els coneixements que s'han de tenir per enderrocar una casa, biga rere biga, marès rere marès, sense que l'estructura faci ull inesperadament i es produeixi un cataclisme. Una feina d'aquesta mena l'ha de dirigir un mestre, em va dir, mai un manobre. He pogut recordar-ho sovint, en veure com Francisco Jesús Fiol desmuntava, de mica en mica, tot allò de positiu que en matèria de normalització lingüística havia fet el Pacte de Progrés i algun altre dels seus antecessors al front d'Educació, com és ara el també conservador Bartomeu Rotger. I ho desmuntava tot, l'ex-Honorable Francisco Jesús, sense que es produís cap avalot ni crispació social. Heus ací un mestre, em vaig dir. I tot i que el 29-M va haver de plegar veles més aviat que de pressa, no vaig modificar en res l'opinió que en tenia, d'ell. Era un mestre. Afalagava gent de la ploma, se'n portava l'alta literatura a Nova York, servia gra d'ordi per cafè. Tot plegat li permetia silenciar els sectors crítics -ben escassos, certament- que s'oposaven a la seva gestió. I prosseguia, incansable, teixint la tela per demà: un demà en castellà, amb una flauta i un tamborino per a recordar el passat. No hi ha dubte que amb quatre anys més al front d'Educació, hauria fet més mal a la llengua catalana que una pedregada a un camp de melons. Afortunadament, les urnes el desautoritzaren i, ara per ara, les coses pinten millor. Tanmateix, jo em trec el capell davant la tenacitat de Francisco Jesús Fiol, encara que aquesta tenacitat es traduís en una voluntat ferma d'aplicar l'esperit del decret de Nova Planta i en el compromís de reprendre la feina dels repressors lingüístics més significatius del franquisme. Totes les seves ordres i decisions, tocant a llengua i cultura, s'haurien de reunir en un museu, perquè les generacions futures puguin fer-se càrrec d'on hauríem anat a parar cas d'haver continuat en les seves mans. No tothom ho sap. En quatre dies sense cotxe oficial, els municipals ja no el reconeixen. Si més no, un d'ells. L'anècdota és d'ara mateix. Vostè no sap qui som jo! Sí que ho sé: un ciutadà com un altre. I no: seria força injust que d'avui per demà s'oblidessin els seus anys de gestor cultural. Francisco Jesús Fiol ha fet mèrits per ésser tan recordat com Mateo Torres Bestard, Bartomeu Bosch Sansó i d'altres mallorquins que esmerçaren esforços i enginy per fer-nos canviar de llengua i d'identitat cultural. Tot i això, és un home amb un bagatge d'experiències que cal aprofitar. Escolteu-lo. Encara que em separa un món d'ell, jo no deix d'escoltar-lo. Us remet al diari Última Hora de dimarts. Tocant al manifest dels intel·lectuals espanyols a favor de Zapatero, Francisco Jesús Fiol insinua que el PSOE els ha untat, i a continuació afirma quelcom tan sucós com que los artistas abrazados al poder siempre constituyen un espectáculo interesante. Irònic, cínic...? Suposo que, en dir-ho, pensava en els artistes de la ploma que va tenir a sou. Ja suposava que els tenia amb un concepte així-així, però m'ha agradat saber-ho per boca seva. Ha estat, ara per ara, la darrera lliçó d'un mestre. Una lliçó de franquesa que va impartir amb els nervis de punta. Potser se n'ha penedit? Home, doncs una altra vegada que s'ho pensi dues vegades abans de parlar amb el cor a la mà. En qualsevol cas, li ho agraeixo. Una frase com aquesta és reveladora. Serveix per a lligar caps.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris