algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

De cans i caneres

He de reconèixer que tenc una certa obsessió pel tema dels cans i les seves relacions amb la vida humana, per dir-ho d'alguna manera. Hi ha multitud de persones que tenen cans. I aquesta tinença té, en el cas de les zones urbanes, uns vessants positius i alguns de negatius. I el problema és que la majoria d'aquests aspectes negatius, en lloc de patir-los individualment cada propietari, resulta que són aspectes que es col·lectivitzen d'alguna forma. Per exemple els cans que viuen a la ciutat resulta que fan les seves necessitats a les vies i espais públics. Si una persona pixa pels caps de cantó consideram que això és una mostra d'incivisme, en canvi, la persona que duu el seu ca a pixar pels caps de cantó, en lloc d'un incívic, és un enamorat dels animals. Molt sovint, a la tardor i a l'hivern, vaig a passejar per la platja d'Alcúdia. La platja, no cal dir-ho, és l'espai fonamental on es desenvolupa la nostra indústria turística i, en conseqüència, un element fonamental del nostre benestar. D'acord amb aquesta realitat indiscutible, allò lògic seria pensar que tothom faria esforços per mantenir-la neta i en condicions higièniques òptimes. Què fa un munt de gent? Dur-hi els seus cans a fer les feines. El mateix podríem dir de moltes zones verdes que els ajuntaments intenten mantenir amb unes prestacions que les facin atractives per a nins i persones en general. I què en podem dir, del renou? Una de les situacions que més deterioren el veïnatge són els lladrucs dels cans. Darrerament surt a la premsa el problema que tenen les administracions per resoldre la situació que genera que hi hagi tant teòric ciutadà que es dedica a abandonar els cans. Si l'administració els sacrifica és inhumana i centram l'atenció sobre aquesta qüestió. Quan la qüestió és quina classe de societat d'irresponsables hem creat que es dediquen a regalar cans als seus fills i un parell de mesos després els deixen enmig del carrer, carregant els ajuntaments amb el pes de tenir un servei de recollida i acolliment de cans. I això per no parlar dels cans perillosos que ja han causat, dissortadament, alguna mort. No cal dir que és evident que els animals no en tenen cap, de culpa de tot plegat. El que succeeix és que amb un personal que fa el que fa amb els cans, alguna cosa s'hauria de fer. I el primer que hauríem de fer és començar a valorar la tinença de cans d'una manera diferent. La valoració no pot continuar essent un acte bàsicament capritxós i lligat a una estimació incondicional a aquests animals de companyia. La valoració ha de començar a ser que la tinença és un acte de responsabilitat, on la convivència i el respecte als altres és cabdal. Certament es pot dir que els ajuntaments podríem posar més multes i tenir una actitud més coercitiva davant actuacions denunciables; ara bé, les lleis es compleixen, sobretot, perquè la majoria les comparteix, quan hi ha un incompliment tan massiu i continuat no és només un tema inspector i sancionador. No es pot posar un municipal per cada subjecte que té un ca. D'allò que es tracta és que la gent prengui consciència que tenir o no tenir cans a una ciutat no és només una decisió amb implicacions personals; normalment, en la majoria d'ocasions, també té implicacions sobre els que intenten conviure en aquest espai i, en conseqüència, si no podem o no volem evitar les implicacions col·lectives negatives, haurien de rebre el rebuig dels seus conciutadans. Aquesta alegria amb què moltes persones duen els cans pels espais públics fent les necessitats i/o lladrant als altres s'hauria d'acabar; com a mínim si s'acabàs l'alegria i la sensació que no fan res mal fet, ja hauríem avançat força.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris