cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
19°

Sòria de bell nou

El diumenge darrer parlava del viatge de fresc per terres sorianes, i potser qualcú pogué pensar que havia fet uns quants descuits imperdonables en un home com jo, relacionat tant com m'és possible amb la poesia, però no, passà que vaig esgotar l'espai amb tot allò que vaig deixar dit, que allargar-ho més hagués fet l'article massa feixuc, extens en escreix. Efectivament, també visitàrem la Sòria del poeta Antonio Machado, passàrem pel carrer on aquell temps, entre l'any 1907 i el 1912, crec recordar, havia existit la pensió on habità mentre fou catedràtic de llengua francesa a l'institut que avui duu el seu nom, a la vora del qual un que no l'estimava gens ni mica li plantà un monumental bust de bronze que fa por a la por, d'una lletjor exagerada. A la dita pensió hi conegué la filla del matrimoni que la regentava, Leonor Izquierdo, que aleshores sols tenia 13 anys. Però entre aquella dona incipient i l'andalús ja home fet, (32), nasqué un amor definitiu. Dos anys més tard es casaren, ella sols en tenia 15 a punt de 16, i ell 34. Va ser molt xerrada la feta en el sentit mallorquí de l'expressió, o sigui, varen ser criticats a balquena, l'un per massa garrut, i els pares de na Leonor per consentir allò que potser semblava tudar fruita encara immadura; teniu en compte que Sòria ciutat, malgrat ser la capital, solament és un poble una mica més que mitjancer (38.000 habitants el 2006; ignor quants de menys en podia tenir a principis del segle XX) on tothom es coneix, tot el que es fa es sap i allò que sols es sospita, també es dóna per cert; varen ser censurats ferm i arreu. Dos anys més tard, ella morí de tuberculosi, desgràcia que esclafà la consistència del sistema nerviós d'Antonio, que caigué en una profunda depressió, sol·licità el trasllat a Baeza (Jaén) i anà a viure-hi amb la seva mare, finint l'etapa castellana del gran poeta sevillà.

L'any passat es commemorà el centenari de l'arribada d'en Machado a la capital soriana. Encara es podien veure per carrers i places murals, banderoles, façanes senceres amb la seva efígie i també amb la de Federico García Lorca i Gerardo Diego, que igualment hi feren estades. Vaig poder observar tot el frontis d'un edifici totalment cobert per un enorme panell vermell tot replè únicament amb títols de poemes seus. També vaig poder fotografiar un quants monuments machadians bastant més estèticament conformes que el bust de l'institut.

Vaig fer passes assossegades per on, diuen, tenia delit de passejar-hi ell, el pont sobre el riu, el Monte de las Ànimas al fons, el monestir dels Hospitalaris de Sant Joan de Duero, estrany, d'una freda calidesa, quasi violenta, el claustre on romànic i mossàrab ballen com una plàcida sardana, i on «La Barraca» de García Lorca intentà interpretar la seva «Noche Toledana», totalment incomprès pel públic, segons els cronistes del lloc i moment, el tranquil caminar per les voreres del riu sota els pollancres ara esfullats i pins d'ignorada fesomia, em feren recordar, paladejar la memòria d'aquells versos: «¿Y el viejo romancero/ fue el sueño de un juglar junto a tu orilla?/ ¿Acaso como tú y por siempre, Duero,/ irá corriendo hacia la mar Castilla?».

Continuar camí per carreterones per on gairebé no ens creuàvem amb cap cotxe, sols alguna furgoneta, passant per la zona més despoblada de tot l'Estat Espanyol, potser d'Europa (10.306 quilòmetres quadrats per a 92.848 habitants ens dóna un càlcul de 9 habitants per km2, així, tot en gros), em féu revenir més versos del poeta enterrat el 1939 a Cotlliure exiliat forçós, oiat per mor de la criminalitat d'un cert personal innombrable, assassins i golafres. L'estrofa que diu: «'Oh tierra ingrata y fuerte, tierra mía!/ 'Castilla, tus decrépitas ciudades!/ 'La agria melancolía/ que puebla tus sombrías soledades!».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris