cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
16°

La síndrome de Lahdnets

Mallorca sorprèn, sobretot si vius a fora com jo. Visitar-la cada tres o quatre mesos és com mirar un culebrón un pic cada mes: els girs que han fet les vides dels personatges són inversemblants i es fa difícil intuir com han arribat a aquell punt. Ve a ser com quan descobreixes que en Rafel, en Pere o en Jaume, que feia temps que no veies i que tenen la teva mateixa edat, han criat un bon grapat de cabells blancs, un immensa plaça alopècica i/o un panxó vuit mesó.

Als pobles costaners el que li surten més són alopècies pinarenques: de cop, un solar ple de pins es converteix en un forat amb excavadores nervioses i un cartell que anuncia casetes de luxe per a nòrdics afortunats o apartamentets per a jovençans que hauran de viure hipotecats fins a la tercera edat. Mentre la meravella cimentera creix, l'emboliquen amb fil de ferro. Vas passejant per aquests pobles i la situació es repeteix provocant una mena d'indigestió estètica.

No t'estranyis si un dia, davant d'un d'aquests camps de concentració per a picapedrers, de cop et quedes sense parla. Sents taquicàrdia, mareig, vòmit... un diagnòstic ràpid podria indicar que estàs patint un episodi de la síndrome d'Stendhal, aquell de l'anunci d'Audi, ocasionat per una exposició a un excés d'obres d'art i bellesa. Però no és així. Les obres que t'ho han provocat no són d'art ni belles precisament. A mi em va passar aquest nadal. Direm que vaig patir un atac de Lahdnets, Stendhal al revés, i ja ens entendrem. Fa anys que a l'hivern molts mallorquins patim aquest desordre en veure tants vidres pintats de blanc, tant de «mallazo», tanta obra, tanta grua i tants pins desapareguts.

El tractament contra aquests petits atacs consisteix a anar fent petites escapades a una platja com ara cala Agulla per rebre carícies d'or, turquesa, blanc, blau... intentant no mirar cap a la torre de guaita cada any més esbucada (em pensava que els partits gabellins havien acordat que aquesta part del patrimoni s'havia d'arreglar). Amb aquesta injecció de bellesa agafes ànims per tornar a ca teva fent que no veus la reixeta que encercla els Bier Garden o Bier König o com dimonis s'anomenin. Però no pots. Els ulls se n'hi van com la llengua cerca el queixal on tens el mal.

I vet aquí que en una d'aquestes mirades furtives veig un home. Està estirat damunt una de les barres del bar, adormit al costat d'un servidor de cervesa. És immens i té una panxa extraordinària. El crid. S'espanta. Té tota la pinta de ser alemany. En el meu alemany macarrònic li dic si necessita ajuda. S'acosta i m'explica que per favor no el delati. Que en acabar la temporada va decidir quedar a Mallorca i que ja du quatre mesos alimentant-se tan sols de cervesa, sense fer res en tot el dia més que ingerir aquest líquid i prendre el sol. Que és feliç. Li don l'enhorabona i «ain guten jarren» i me'n vaig pensant que poc importa com arriba a ser de lleig el que hi ha a fora si ets feliç per dins. Quin remei!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris