cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 15°
15°

Galindaines afectives

Podem arribar a veure qualitats humanes en els objectes que ens envolten? Aquesta és la pregunta que intenten contestar un grup de científics socials de les universitats de Chicago i de Harvard als Estats Units. De fet, aquesta no és una pregunta innocent, ja que tot indica que l'objectiu últim de la recerca va en la direcció d'esbrinar la viabilitat dels robots com a solució d'un dels problemes del nostre temps, com és el creixent nombre de persones que, per una raó o l'altra, viuen soles. Ja se sap, el motor de la investigació i del desenvolupament no sempre és només l'avanç de la ciència i de la tecnologia, cal que els resultats siguin explotables comercialment, i si ha un sector de població que està creixent de manera espectacular, és precisament el de la gent que viu sola. I ja fa anys que la cosa roda. Primer es tractava de trobar solucions per a aquelles persones amb gent gran al seu càrrec i que, per raons laborals, no se'n poden cuidar com cal a causa de la feina. Tot seguit van arribar anuncis de galindaines electròniques que tractaven de -deien- millorar la qualitat de vida dels solitaris, especialment les persones grans, com per exemple roba amb sensors encastats que «vigilaven» les pautes de comportament d'aquestes persones i tot d'una que detectaven alguna alteració emetien el corresponent senyal d'alarma. No deixa de ser ben curiós que, amb l'explosió de l'ús del mòbils, també hi hagués anuncis de recerques en la direcció de fer aquests estris amb els mateixos objectius de seguiment i cura de persones que viuen soles i que presenten riscs de salut. És a dir que, d'una manera o l'altra, el sector de les galindaines electròniques ja fa estona que sembla estar amatent a aquest problema. Tot sigui dit, aparentment hi ha algun resultat, però tot indica que no són tan espectaculars com els anuncis corresponents semblaven indicar.

Però ara li estan donant una volta més. Ja no es tracta només de vigilar, sinó d'afegir-hi companyia. Sembla raonable que un hom estigui més disposat a confiar en un objecte que tingui comportaments més humans ja que, a més, hom hi pot dipositar una mena d'afecte. En aquesta direcció van les recerques esmentades i que mostren, per exemple, que possiblement un dels factors que podrien explicar l'èxit del rellotge Clocky -un despertador que s'amaga després de sonar- seria justament aquesta capacitat seva per amagar-se, una manera de fer que també presenten les mascotes animals més habituals, és a dir, moixos i cans. I és que les connexions afectives sorgeixen justament a partir d'aquests comportaments. Evidentment la cosa no es redueix només a aquest, diguem-ne, simpàtic despertador, ja que arriba fins a una de les galindaines més sofisticades dels nostres dies, com són els robots. I aquí la cosa també va començar amb un robot que emulava el comportament d'un ca, l'Aibo de la Sony. Presenta alguns dels comportaments dels cans de carn i os, però sense alguns dels inconvenients més pregons com, per exemple, haver-lo de treure a passejar, independentment de si fa fred o calor, o plou o fa sol. Tot i que, sigui dit de passada, sembla que també hi alguna teoria que explicaria com els propietaris d'aquests animals, a les grans ciutats, aprofiten justament el moment de complir amb aquest deure per estendre les seves relacions socials i resoldre, de manera més tradicional, el problema de la solitud.

En definitiva, segons els resultats d'aquest estudi, tendim a descriure alguns d'aquests objectes amb adjectius que serien més escaients per a humans que una altra cosa i això els dóna peu a pensar que en un futur, no gaire llunyà, els robots podran suplir -això sí, només en part- la manca d'afectivitat associada a la solitud. La qual cosa és saludada, per alguns experts en Intel·ligència Artificial, com un triomf d'aquesta branca del coneixement ja que, diuen, un dels seus objectius primigenis era el de crear una espècie de presència artificial que seria allà per millorar la qualitat de vida de les persones. Per altra banda, sembla que comença a estar ben documentada la sociabilitat i l'afectivitat dels robots, com mostraria els resultats de la utilització d'un robot dissenyat al MIT com a entrenador per les persones que segueixen dietes per aprimar-se: les persones que el fan servir tenen més èxit que les que no i l'explicació vindria de la mà de les seves respostes «emocionals» segons que els objectius diaris s'hagin aconseguit o no. Ja ho veuen, si algú estava preocupat per la perspectiva d'una vellesa solitària, no cal que s'hi amoïni més, especialment si encara la vellesa és enfora. Tot indica que, amb una mica de sort, a la llarga podran comptar amb un robot que els acompanyi i els estimi. La veritat, és que, avui per avui no sé quina de les dues perspectives em regira més, si la del robot o la d'estar tot sol. I és que, com deia Guillem d'Efak, no hi ha res més molest que et prenguin la solitud sense que et facin companyia.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris