algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 14°
22°

L'instint primari

Seguim amb expectació les primàries demòcrates nord-americanes com si d'aquella votació hagués de sortir el president del Món Civilitzat -en contraposició i lluita constant contra el Món Salvatge-, i ja gairebé ningú no se'n recorda, d'aquell John Kerry (precandidat demòcrata), que va desbancar John Edwards (l'altre precandidat) i es va pegar de morros amb l'aleshores president-en-perill (si havíem de fer cas al cor dels mitjans, li quedaven tres edicions de l'USA-Today), en unes tèrrrrrrrboles votacions a Florida. Sí, Florida va reimpulsar Bush, renovant-lo al capdavant del Món Civilitzat, liderant l'infeliç Blair i l'Aznar dels peus a la tauleta i el puro i aquell quadern blau on no vos hi hauríeu volgut trobar mai de la vida. Si d'aquest tàndem que ens ocupa aquests dies no en surt l'ocupant de la Casa Blanca -que, sigui com sigui, serà també president o presidenta del Món Civilitzat, en contraposició i lluita constant contra el Món Salvatge, no vos enganeu-, sempre quedarà per a la posteritat la pugna emocionant i exòtica entre un candidat afroamericà -s'utilitzen aquí els termes políticament correctes perquè el meu negre no s'enfadi- i una dona -la correcció política dóna per bona 'dona' quan ens referim a Hilari Clinton-. El fet és que l'espectacle és apassionant; els mitjans s'han bolcat en el costat demòcrata -els mitjans, sempre cercant el costat mediàtic, ells- mentre que la lluita republicana se segueix tangencialment, com si no n'hagués de sortir un candidat seriós. Com si hagués de sortir, en definitiva, el candidat derrotat... Per aquestes contrades, les primàries no han estat mai de gaire bon pair. Recordau aquella lluita antològica entre Borrell i Almunia, precandidats socialistes. Se les va endur el més carismàtic, per després deixar el lloc al perdedor, que va sortir als cartells amb cara de perdedor i va deixar el partit fet un llàtzer, però, d'això, ja no se'n vol enrecordar ningú. Les derrotes val més oblidar-les; les ferides curen més bé si ningú no les mira, i la medicina d'aquella la van aplicar amb una altra elecció interna que se'n va endur Rodríguez Zapatero, per davant de José Bono, anys després. Res, fent memòria... Per cert, que no està de més recordar també que la candidatura de Rajoy no es va sotmetre a votació dins del seu partit.

Va ser el líder dels peus damunt la taula, citat més amunt, que el va assenyalar amb el dit... Un sistema, si voleu, molt més primari...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris