algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
20°

El fracàs de la coalició mallorquinista del 1918-1919 (i IV)

El gener i el febrer del 1919, els regionalistes, republicans federals i reformistes continuaren impulsant actes per a conscienciar la població mallorquina a favor de l'autonomia. En aquelles mateixes dates, a Catalunya, les demandes autonomistes es multiplicaven i provocaven la crisi dels partits monàrquics del Principat. Els parlamentaris catalans nacionalistes arribaren a proposar a Madrid la celebració d'un referèndum, però el govern de Romanones (Partit Liberal) va dissoldre les Corts el 27 de febrer del 1919. A més, arran de la vaga de l'empresa elèctrica la Canadenca, s'encetà una onada de duríssima conflictiva social, amb el teló de fons de la Revolució Russa. Es trencà el front nacionalista i la Lliga i molts de burgesos catalanistes passaren a donar suport a les autoritats espanyoles en la seva lluita contra els obrers revolucionaris de la CNT.

Pel que fa a Mallorca, va esser important la conferència de Benet Pons pronunciada el 19 de gener del 1919, a l'Orfeó Mallorquí i titulada «El dret foral i l'autonomia a Mallorca». En aquest parlament, a més de reivindicar el passat històric de Mallorca i la importància de la legislació foral, Benet Pons valorava molt positivament que Antoni Maura precedís la comissió extraparlamentària que havia d'estudiar a Madrid la qüestió autonòmica, que el ministre mallorquí Alexandre Rosselló demanàs que les Corts s'ocupassin d'aquesta qüestió i que el president de la Diputació, el també liberal Lluís Alemany, proposàs una Mancomunitat Balear. A més, considerava que aleshores eren «foralistes des del partidaris de la monarquia tradicionals als més radicals socialistes» i que també s'havia de tenir en compte la reunió dels pobles de Mallorca per crear una Mancomunitat de Municipis, i la demanda d'autonomia municipal elevada al Govern per l'Ajuntament de Palma a instància del regidor Bernat Obrador.

El 2 de febrer del 1919, sempre a la sala d'actes de l'Orfeó Mallorquí, la conferència anà a càrrec del doctor Jaume Comas, aleshores president del Foment del Civisme. Afortunadament, podem trobar el text complet del seu discurs en el llibre cabdal d'Isabel Peñarrubia, Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional (1991). Per a Jaume Comas era el «moment gloriós del ressorgiment de l'ànima mallorquina». I en el canvi de conjuntura, hi havia jugat un paper fonamental el resultat de la Gran Guerra del 1914-1918. A més vinculà nacionalisme i liberalisme, especialment en la figura del president nord-americà W. Wilson, «el més ferm defensor dels drets dels pobles a regir els seus destins». De totes maneres, la situació a Mallorca era difícil a causa de l'ensopiment, la desídia i la indiferència de la majoria dels mallorquins. Aquesta situació era provocada, no pel caràcter natural dels illencs, sinó pel centralisme i el caciquisme. La solució venia donada, evidentment, per l'autonomia, però també per un conjunt de mesures de caràcter reformista que afavorissin l'ensenyament i la divisió de la propietat agrícola.

En aquelles mateixes dates una sèrie d'editorials en el diari La Almudaina també donaven suport a l'autonomia i Bartomeu Forteza va pronunciar una altra conferència a la Casa del Poble de Palma amb el títol «Quatre paraules sobre autonomia», sens dubte amb la intenció de difondre el mallorquinisme polític entre els obrers. Per cert, que d'aquest autor hem localitzat un interessant article en el setmanari Sóller, del 23 de novembre del 1918, titulat «Mallorca y el nacionalismo», en el qual, des de Madrid, feia una crònica del debat sobre la qüestió nacional en el Congrés de Diputats. A més, aquest jove enginyer agrònom es preocupava perquè «Mallorca demuestre de algún modo que existe realmente como región y que siente el deseo de capacitarse en breve plazo para no ser una de la últimas regiones de España que pida para sí los derechos autonómicos».

Més en general, malgrat l'entusiasme d'aquests autonomistes, Mallorca continuava sota l'òrbita del centralisme i de l'autoodi. Així, quan el gener del 1919, el pintor Bartomeu Ferrà, germà de l'escriptor i dirigent regionalista Miquel Ferrà i Juan, utilitzà el mallorquí per anunciar una exposició dels seus quadres en el Círculo Mallorquín, hagué de retirar els cartells arran de la reacció d'alguns socis ultracastellanistes. D'altra banda, aquell mateix mes, el periòdic satíric bilingüe Foch y Fum, obertament republicà i anticaciquil, no feia la més mínima referència a la qüestió autonomista. Els articles més seriosos sempre eren en castellà i se centraven en la lluita contra el caciquisme de Joan March i els excessos del clericalisme.

A Mallorca, la campanya autonomista es va tancar sense cap guany tangible. Encara pitjor, el novembre del 1919 es va dissoldre el Centre Regionalista i bona part dels seus dirigents s'incorporaren al Partit Liberal de Joan March. Però, malgrat tot, els grups autonomistes varen ressorgir el 1930-1936 i, sobretot, a partir del 1975.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris