cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
18°

Les idees massa clares

Contràriament al que sembla el sentir majoritari de la nostra societat, a mi, m'apassiona el joc polític. M'agrada conèixer les propostes de cada formació en cada moment i analitzar-les tenint en compte no només el que diuen, sinó que el han dit i fet al llarg de la seva història. Aquest exercici arriba al seu punt culminant quan s'acosten qualssevol eleccions. Aleshores les propostes, contrapropostes, crítiques i lloances es van succeint a un ritme que a vegades és difícil de pair. Aquest pic les coses, en aquest sentit, no són gaire diferents a les altres ocasions. O per ventura sí.

Una de les diferències que veig és la desinhibició del Partit Popular a l'hora de mostrar-nos aquella cara fosca que en anteriors escomeses procurava amagar o, com a mínim dissimular: el seu anticatalanisme furibund, el seu espanyolisme excloent, la seva confessionalitat interessada o la seva visió purament utilitarista de la immigració. Per mi, parodiant el seu lema de precampanya, tenen les idees massa clares.

De cadascun d'aquests aspectes, se'n podrien escriure un parell d'articles sencers, però avui he decidit centrar-me en el darrer de tots.

Els mallorquins tenim una dita que expressa molt bé el principi de solidaritat que hauria de regir qualsevol relació humana: «una mà renta l'altra». Això significa que en un moment determinat jo et puc aidar a tu, però que arribarà un dia en què els papers s'hauran d'invertir i seràs tu qui m'haurà d'ajudar, a mi. Crec que la relació amb els immigrants també s'hauria de desenvolupar sota aquesta premissa. Les declaracions d'alts representants del Partit Popular, com mentre els immigrants que es quedin sense feina s'haurien de tornar tot d'una cap a ca seva, seria un exemple de tot el contrari. No és just que, quan la nostra economia hagi de menester mà d'obra, els importem talment com si fossin una matèria primera més, mentre que quan no fan falta els enviem a porgar fum com si fossin una deixalla més del procés industrial. Són persones. El refrany aplicat en aquest cas seria «et necessit, vine vine Marieta; no et necessit, fuig fuig Mariot».

El problema ve d'aquesta visió purament economicista i utilitarista de la immigració.

Jo no som partidari que pugui venir tothom que vulgui. Aquí, no hi cabem tots, els recursos són limitats i la nostra capacitat d'integració també ho és. Però això no vol dir que hàgim de tractar com un pedaç brut els que ja són aquí. Si han vengut és perquè a ca seva no troben possibilitats de desenvolupament. No es tracta de fer-los venir aquí per tal que creïn més riquesa per la classe benestant local, mentre que als seus països tot segueixi exactament igual. No pot ser que contribueixin a l'augment de la nostra riquesa i, per tant, a l'augment de les diferències entre el nord i el sud i nosaltres no els donem cap oportunitat quan les coses vénen un poc més mal dades, però encara estan infinitament millor que al seu lloc de procedència.

Per mi, la solució és l'establiment d'un ordre econòmic mundial que permeti que es realitzin les inversions necessàries perquè tothom pugui viure amb dignitat a la seva pròpia pàtria. No es tracta que el primer món continuem creixent gràcies a la mà d'obra immigrant, que es veu obligada a abandonar la seva terra i la seva família, mentre allà tot queda així com estava. Cal que l'economia estigui al servei de les persones i no les persones al servei de l'economia. No hem d'obligar els treballadors a desplaçar-se, creant més i més llocs de treball allà on hi ha un dèficit de població sinó que s'han de crear els llocs de treball allà on hi ha excedents de mà d'obra. Així hi guanyaríem quasi tots.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris