algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
15°

'Mama mwganga' menorquina

Maria Auxilidora Moll Serra, na Dorín Moll, ha vist aquests dies passejar el seu nom per l'estela periodística dels topants menorquins. Fa ben bé deu anys que ha tornat d'una llarga, una extraordinària etapa mèdica exercida en el cor negre i verd i blanc i blau del Congo pregon. Mirau, però, com són els capricis de la premsa: tots hem coincidit ara a girar els nostres ulls teranyinosos damunt la seva aquilotada, diàfana biografia. No és ja que ens haguem adonat de l'existència social de na Dorín Moll per la mera conjuntura de les conferències que ha dictat a Maó i Ciutadella a compte de Mans Unides: és que l'obra mèdica i l'obra humanitària desplegades durant vint anys a l'Àfrica, de cop i volta, han retronat en la cavitat cranial dels insulars. Jo mateix he pres consciència sobtada sobre la seva figura, i, tanmateix, n'havia sentit a parlar llargament i admirativament d'anys i panys. Una vegada un venerable amic comú m'havia sentenciat: «No ho dubtis: na Dorín és una ànima gran».

Va cursar Medicina a Saragossa amb qualificacions brillants, i es va especialitzar en cirurgia, aprenent com a interna al costat del doctor Manuel González. Només quatre jovenetes de la seva promoció havien passat el sedàs de la revàlida de quart, en els anys de batxillerat, a l'escola de la Companyia de Maria de Ciutadella. En aquella etapa de l'adolescència, na Dorín sentia parlar sovint del Concili Vaticà II i de la renovació litúrgica i moral de l'Església, llavors en plena efervescència a Roma, i també de les obres missioneres a l'Àfrica negra -en terra de negrets, com es deia amb aquella ingenuïtat candorosa dels anys cinquanta i seixanta. La personalitat de na Dorín, però, havia trobat un gresol vivíssim, absolutament exemplar, a la casa paterna. Escola i llar, idò, li'n forjaren la vocació ferrenya, sòlida com les penyes. El pare era veterinari, i alguna vegada la filleta havia ajudat a operar una vaca. Avui, quan és a tocar la seixantena, encara no ha oblidat l'escena reveladora de la mare, el dia que es decidí de fer la criança d'uns conillets desvalguts. Resulta que el fred de tall de ganivet de la formidable nevada de 1956, la conilla tombà el coll, i, és clar, la conillada restà en perill de sobreviure. Amb un biberó de joguina de na Dorín, els animalons, tanmateix, prosperaren de seguida, arraulits en mans de l'esposa del veterinari Moll. Després d'aquell tendre episodi, també la filla sentí la crida: de major voldria ajudar a salvar vides. I així escollí medicina per bolcar-se, preferentment, a l'assistència al proïsme.

La biografia de la doctora Dorín Moll descansa sobre una espina dorsal solidíssima, constituïda per la convergència de la vocació científica per la medicina i pel sentit moral amb els desvalguts -«els pobres i els marginats!», que li plau de remarcar. El seu mestre cirurgià, de la capital aragonesa estant, es fixà ben aviat en ella i en aquest doble nervi tibant que habitava en la deixebla. De seguida l'animà, però comminant-la a formar-se de debò, no fos cosa que, en lloc de suposar una contribució mèdica real als drames humanitaris de l'Àfrica, acabés convertida en un problema. Conclosa l'especialitat, escollí l'hospital general de Kyondo, fundat per la Companyia de Maria, a l'est del Congo, a tocar de la regió edènica dels grans llacs, aquí on l'aigua clara dels bassals reben els reflexos de les muntanyes verdes. Era el gener de l'any 1978. Vint anys hi va romandre, tenaç, generosa, infatigable, fent de la ciència mèdica un doble carés moral amb els afligits i científic amb la medicina. Quan hi va aterrar, els indígenes l'anomenaren, amb una punta d'expectació, mwganga mtoto, que en la parla swahili equival a «metgessa jova, metgessa filleta». Posada a la tasca, seran vint els anys continuats de servei a l'hospital de Kyondo, no sols practicant medicina assistencial -fent la clínica de guarir malalts i de freqüentar quiròfans-, ans també de posar les bases de la modernització de la política sanitària de la zona. De la primera i encara recelosa denominació, de seguida passaren a dir-li mwganga ya kueli, açò és «metgessa de debò». Després, el prestigi encara aniria a més, i la feren mwganga mkuva: metgessa en cap, diríem, del centre. Ja en els darrers anys, un cop s'havia guanyat l'estima i el respecte de pacients i empleats sanitaris, na Dorín esdevingué mama mwganga, és a dir, la «mare metgessa». No podia aspirar a cap títol millor. Aquells anys la doctora va operar sense treva. Un vintenni després s'havia provocat una tendinitis bilateral, pel traumatisme continuat d'escometre intervencions rere intervencions quirúrgiques sense parar. Regressada a Ciutadella, ho féu amb unes fèrules a les mans. Avui, sense defallences, actua com a metgessa del geriàtric de Ciutadella. La congruència, en ella, és absoluta. Ha escollit malalts físics que, tanmateix, pateixen marginació. Menorca haurà d'aprendre d'anomenar-la mama mwganga.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris