cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
11°

Tots els viatges de vacacions semblen massa curts

Potser la Comunitat de Castella - Lleó, concretament terres sorianes i envoltants, era de les que coneixia poc o gens de tota la península ibèrica, i com que en què diran se morí de fam i en què diré es campà bé, dit i fet, amb un selecte grup de gent amb poca rampa al posat i a la rialla, ballant al so que feia sonar March Clàssic i l'antic amic porrerenc Joan Barceló, aquest darrer cap de setmana, del divendres fins al dilluns, posàrem fil a l'agulla i cap allà s'ha dit.

De l'excursió no en faré el detall passa per passa perquè seria massa llarg, tan sols contaré allò que em quedà més dins la retina dels ulls, de la pell, de la memòria, les sensacions, les descobertes, tant monumentals com humanes.

El primer dia, l'impacte de l'arribada al poblat celtibèric de Tiermes, entre barrancs i planar de voltors lleonats, colomers com torres de molí, sense que jo afinàs a descobrir-hi ni un sol colom, caseres com per fer planta, amb els ruscs secs abandonats per les abelles, potser cansades de veure les misèries d'una gent vençuda per la potada de les desídies dels grans propietaris i l'administració, i pobles menuts de carrers envaïts per l'herbei, cases mostrant l'esquelet del bigam de troncs de savina, abandonades per mor de la fam conseqüència de l'oblit dels especialistes en el progrés sols dels redols fàcils i de conveniència ben dirigida, pedreny de gres roig que esmolava les soles de les sabates, a les runes de fortificacions i habitatges, primer celtibèrics i després romans... I per dinar, fesols fava amb xoriç d'aquells que t'encomanen posteriors recordances que et poden posar en més d'un seriós compromís, i costellam de vedella, bona carn tanta com en volguessis, més que res per combatre el fred, que en feia, redéu si en feia.

La magnífica esglesiona mossàrab de San Baudelio, passat Berlanga, haver de contemplar el dolor irreparable de les clapes de l'espoli de les extraordinàries pintures al fresc dels murs, ara fent planta devers museus nord-americans i a El Prado madrileny.

Numància, on es mesclen drames històrics amb llegendes d'herois, gestes suïcides i supervivències impossibles. I un oratge primel·lo com fulla de pi, que no em deixava treure les mans de les butxaques per prendre unes notes que ara em manquen. Reconstruccions de per riure de cases, habitatges dels primers pobladors d'aquella terra castellana, que tanmateix s'assemblaven escopides a una que jo tenia un temps, entre Sineu i Petra, devers el pont de sa Picardia, un aiguavés i finestronet, foganya, cisterna defora tot d'una sortint a mà dreta, la soll a l'esquerra...

Potser una de les excursions més delitoses va ser la que férem a l'espai protegit del «Cañón del Río Lobos», aquell caminar per damunt el fang i no embrutar-te les sabates, la sorpresa de comprovar que el riuet gelat aguantava el meu pes..., sentir cruixir els bassiots que trepitjàvem em recordà quan a les set del matí dels hiverns sineuers anava a servir missa al capellà de can Real, crec-crec al caminar, sis o set anys al costellam..., per arribar a una magnífica ermita templera, just davant d'una covarrassa, on la tradició conta que durant la guerra del francès s'hi refugià el Cura Merino per fer-s'hi fort quan les tropes napoleòniques el cercaven i no aconseguien trobar-lo, enguany es compleixen dos-cents anys en clau d'això (i els militars de tot l'estat espanyol ho commemoraran a raig i roll, bombo i platerets, en la meva opinió imprudentment, posant en risc les bones relacions internacionals, que si a Sarkozy li bufam el ble ho sentirem a dir, bo és ell).

Ja de tornada cap a Madrid, visionar dins el bus la pel·lícula El cielo gira de Mercedes Àlvarez, nascuda a Aldealsenyor (sols 14 habitants ara mateix i Déu faci que bon temps faci) on una estona abans havíem dinat amb n'Antonino, un vellet menut tot simpatia i bondat, que n'havia estat el protagonista principal i n'estava molt gojós, decidida l'autora a injectar-nos la malenconia, la ràbia, el desconsol, la desesperança, la ceguesa de tothom davant l'agonia, la mort definitiva d'una manera d'entendre la vida, la terra.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris