algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

Teologia moral per a seglars

La qüestió no és banal. De l'existència real de l'infern depenen tantes coses que els papes haurien de tenir una miqueta de coineixement i no jugar amb el patiment de les persones. Què vol dir que ara existeixi l'infern? Qualsevol dia se'ns dirà que no hi ha cel, que no hi ha més paradisos que els paradisos perduts, i reduirem a literatura enyoradissa allò que havia estat durant tants de segles l'objectiu final, la justificació de tot el dolor causat i acumulat per la Humanitat. Senyors papes, tengueu pietat de la vostra guarda. Per cert, com està la qüestió dels llimbs? I la del purgatori? Són estatges de l'eternitat sobre els quals hauríem de tenir una idea clara, no sotmesa als humors d'un papa o d'un altre. Darrerament s'ha arribat a un cert acord sobre l'existència real del dimoni, i la veritat és que la seva influència es nota molt on pot fer més mal, ço és al cor mateix de la catolicitat. Alguns el veuen encarnat en uns quants prelats que sembren el dubte en la fe de l'Església. Però això són qüestions de règim intern en les quals servidor no té res a dir. És per curiositat, per un cert afany de coneixement, que adesiara he revisitat algunes seguretats inamovibles d'antany. I sembla que tot plegat trontolla, hi ha una teologia col·lateral que fa aigües. No sé si s'entendrà o no això que ara vaig a dir, però servidor, de petit i d'adolescent, he hagut de cremar -o exercitar- la imaginació tractant d'afigurar-me l'espai escènic en el qual ha -o havia- de desenvolupar-se la ressurecció de la carn. Perquè, tal i com alguns sants pares havien pronosticat, aquesta fabulosa performance suposaria la resurrecció de tots els morts de tots els temps, la retrobada dels cossos amb les ànimes que els havien abandonat en el moment de la mort, per presentar-se -en cos i ànima- davant del Jutge Suprem i acatar la sentència final, que ens havia de situar amb els anyells o amb els cabrits -no vaig entendre mai la tírria bíblica als cabrits, uns animalons simpàtics en vida i saborosos al forn. I s'ho pagava, ressuscitar amb el cos engalavernat pel reuma, amb una vista que no destriava res a dos pams del nas, o coix, o tísic...? No passeu pena: tots havíem de ressucitar en el moment de major vigor, bellesa i esplendor dels nostres cossos. I els que no havíem estat mai ni vigorosos ni bells, els que no havíem irradiat gens d'esplendor? No passeu pena, en el cel tots els cossos assolirien el destí de ser fets a imatge i semblança de Déu. Tot era una mica complicat. Anys després, vaig llegir algunes coses sobre la ressurecció de la carn, i no em va agradar la inseguretat teològico-jurídica en què es movia tot plegat, segons quin fos l'enfocament dels teòlegs, dels visionaris i dels místics que volien dur la llum a les nostres consciències. Podria ser, fins i tot, que no hi hagués prevista cap ressurrecció física dels nostres cossos. A què ens hauríem d'atendre? Ara mateix, el restabliment de l'infern és més que un caprici volander del Sant Pare. Per exemple, què passa amb els que moriren en pecat moral creient, però, que no hi havia infern? No trivialitzeu aquests assumptes. Posem per cas: si hi ha infern, no sentiu un alleujament en pensar qui, fent de matasetzes político-religiós, hi anirà de cap dret?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris