algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

Cristina Ros

Són diversos els motius que m'aconsellaven no escriure aquest article en el qual intentaré exposar de manera abreujada la meva opinió sobre l'affaire del Baluard. El primer motiu pel qual em feia vessa escriure és que som amic de Marie Claire Uberquoi, la directora cessada del Baluard, i també de Cristina Ros, la nova directora del museu. Em podeu creure si vos dic que l'alegria que sent per un costat -el de Cristina- queda desvirtuada per la pena d'haver de dir adéu a Marie Claire, una persona a qui els amics, segurament, hauríem d'haver fet més companyia de la que li vàrem fer. En tot cas l'amistat mai és bona companya si hom vol escriure amb una relativa objectivitat, i si l'amistat és per partida doble, la dificultat de ser objectiu és encara major. Però si he de dir la veritat, tants de motius per no escriure tenia jo com per escriure amb una certa tranquil·litat i independència, i és que tot el que he aconseguit en aquesta vida que estigui remunerat ho he aconseguit per oposició. I puc assegurar que no és l'oposició -i menys encara el concurs de mèrits- el mecanisme infal·lible per seleccionar persones capaces de desenvolupar una tasca. Però agafades aquestes precaucions que m'agradaria que m'atorgassin la imparcialitat desitjada, hauríem d'anar a l'affaire que ens ocupa, i que no és altre, com hem dit, que el recent nomenament de Cristina Ros com a directora del Baluard. Diré, primer, que no crec que tots els que n'han opinat tan desfavorablement -galeristes, crítics, periodistes, pintors- puguin assegurar que sempre que han rebut un encàrrec institucional o hagin exposat la seva obra a un museu públic, ho hagin fet després de la reglamentària deliberació pública que tant propugnen... Aquestes petites reserves que tenc sobre l'oportunitat eterna d'oposicions i concursos no impedeixen que jo, que a classe explic allò que quatre ulls hi veuen més que dos -és la base del mètode científic- sigui, en general, més partidari de les comissions que de la selecció feta per una sola persona o un sol dit. Si no hagués estat per les oposicions, jo probablement seria mort de fam. Aclarit això -ho voldria-, m'agradaria dir que en la meva opinió el problema fonamental, i en contra del que diu la coneguda màxima, no és qui o quins fan la selecció, sinó els criteris que s'empren per a fer la triadella. Triadella de candidats. Permeteu-me que recorri altra vegada -no hi tornaré: ho jur- a la meva experiència personal i vos digui que de vegades he hagut de jutjar els que aspiraven a convertir-se en catedràtics o professors titulars de la meva especialitat. Quan has de decidir, hom pot acudir a valorar els cursos que l'aspirant ha seguit, les medalles amb què l'han condecorat, les associacions a què pertany, o els congressos a què ha assistit... Cap d'aquestes coses -vos ho assegur- m'han servit mai per fer-me una idea fiable de la vàlua d'un aspirant. Què és, idò, el que realment m'ha servit? Llegir -no queda altre remei, ai!- atentament les coses que aquesta persona ha escrit, les idees que ha exposat i el programa -el sentit del programa- que té de cara al futur i perdonau el pleonasme. Fa anys que faig una lectura ben atenta dels texts que Cristina publica a Ultima Hora i a Diari de Balears i no tenc vergonya de dir que hi he après molt, darrere d'aquestes lectures, sobretot les que he fetes sobre art. Na Cristina m'ha fet veure les branques de l'arbust, que no de l'arbre, que formen les tendències de l'art modern, m'ha despert sensibilitats que no tenia, emocions que ignorava, nostàlgies amagades. Saber fer això no és una magnífica qualitat per dirigir un museu? O és que dirigir un museu és fonamentalment saber organitzar còctels, penjar quadres a la paret i fer la rosca als rics i a les autoritats?

Vull acabar dient que m'ho hauria de pensar més, però és probable que a partir d'ara cregui que encara que sigui un bon bullit, tots els càrrecs públics s'haurien de donar per concurs o per oposició. Valorant, però, el que ha escrit l'aspirant. Vull dir també que els adjectius negatius i les desqualificacions de periodistes, que no perden ocasió d'insultar, pintors i galeristes dependents, m'han semblat absolutament gratuïts i injusts. I, el darrer, un prec per a na Cristina: encara que siguis directora del Baluard, no deixis d'escriure. Els teus lectors t'ho agrairem. I si tens problemes d'incompatibilitat de sous, com algú ha insinuat, no et preocupis: jo aniré a arreplegar les sobres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris