nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 16°
19°

Eleccions i vot acrític

Segons el Partit Popular són set i, segons el Govern, quaranta. Em refereixo als obrers que treballen en el metro, és clar. S'accepten apostes. Són set o quaranta? O realment són quatre-cents? Des del moment que els conservadors admeten que si són set mai no se'n poden sortir, hem de suposar que el clot d'aigua fosca, que ens va deixar la Kàiser, és de proporcions tan descomunals que en el llot del fons pot haver-hi encallat el Titànic. En qualsevol cas, imagino que mai no ho sabrem si són set, quaranta o quatre-cents, els operaris que paguem a escot. Entre els polítics hi ha un sentiment corporativista molt remarcable, tot i que ho dissimulen amb disputes d'intensitat i to variables. L'opinió pública mai no té a l'abast la relació, quantificada en euros, dels errors que s'han comès amb els diners públics. I el grau de responsabilitat, d'aquests errors, gairebé mai no el determinen els jutjats ordinaris. La disputa d'ara mateix, entre oposició i Govern, per aclarir si són set o quaranta els operaris que treballen en el metro, és del tot irrellevant. Allò que al ciutadà li interessa saber, és per quin motiu aquesta obra va fer-se amb els peus i qui són les persones que han gestionat els seus diners amb una incompetència tan pregona. Tanmateix, ens apropem al 9-M sense que la campanya electoral porti camí d'avivar-se. El Partit Popular sumarà cinc o quatre diputats per quatre o tres el PSOE. O únicament dos, els socialistes, en el benentès que Unitat per les Illes desperti prou interès com per espipellar-los-en un. Però Unitat per les Illes juga a treure un premi menor, perquè ningú no posa en dubte que els dos partits estatals es repartiran la grossa. Curiosament, Maria Salom i Antoni Garcias no han tingut ni tindran gaire protagonisme, arraconats per les veus de Madrid. I amb un discurs basat en temes generals, i sovint més rebregats que el vestit de la Moños (espanyolisme a dojo, família, terrorisme, etcètera), la intenció de vot s'uniformitza i és pràcticament inamovible. A un any de les eleccions autonòmiques, les eleccions estatals, en clau de les Illes Balears, haurien de venir condicionades pel primer any de govern d'esquerres. Però la reflexió sobre l'entorn més proper té un component de revolta que cap candidatura sembla disposta a assumir. L'estratègia de conservadors i socialistes (no sé quin camí prendran Unitat per les Illes i EU-Verds) passa per deixar parlar Rajoy i Zapatero, la qual cosa suposa una injecció doble de morfina. No hi fa res la crispació que, en l'àmbit estatal, ha introduït la dreta a la campanya: els problemes, si són a casa del veí, no són problemes. Vull dir que més que avivar l'esperit crític, afavoreixen el vot acrític. L'interès en clau mallorquina del 9-M, rau a saber si l'electorat passarà factura a la dreta per pífies clamoroses com la del metro o la del Palma Arena. I al PSOE, per la construcció del centre hospitalari a La Real. Si aquestes, i altres qüestions que han aixecat polseguera, no modifiquen, encara que sigui mínimament, la tendència tradicional de vot o no augmenten l'abstenció, els diaris hauran d'acceptar que magnifiquen les picabaralles parlamentàries de puro divertimento, perquè haurà quedat demostrat que al ciutadà tant li és que siguin set, quaranta o quatre-cents els obrers del metro. Quan apareguin les xemeneies del Titànic, n'hi haurà prou amb un peu de foto a la darrera pàgina.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris