cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
23°

Crear des de l'abisme

Per la carretera, a l'hora foscant, de tornada a casa després d'una jornada de feina especialment complicada, vaig encendre la ràdio del cotxe per distreure'm. Voltant pel dial em vaig aturar en un programa en què dos convidats conversaven sobre la necessitat de cercar l'equilibri i la pau interior. Interessant. Però prest vaig comprovar que un dels dos tertulians simplement anava amollant corda a partir dels tòpics més amanits d'aquesta plaga de la psicologia de rebaixes, de matriu bàsicament nord-americana, envernissada amb un toc d'orientalisme prêt a porter i l'autoritat de les grans obres publicades per les editorials especialitzades en esoterisme.

Disculpau, no voldria ofendre ningú. Estic convençut que en tot aquest corrent hi ha gent seriosa i propostes interessantíssimes, però he de confessar que determinades manifestacions d'aquesta mena em posen una mica nerviós. Zygmunt Bauman deia a una recent entrevista que la recerca obsessiva de receptes i models d'autocomprensió per trobar el nostre lloc en el món és una expressió evident de la sequedat espiritual de l'individu occidental contemporani, i que enmig de l'efervescència de propostes i receptes, s'ha de destriar el gra de la palla.

Doncs bé, el tertulià que us deia va fer una llarga apologia de la necessitat d'estar en harmonia i en pau interior com a condició imprescindible per tenir il·lusió i, atenció, per ser una persona creativa. Segons ell, quan interiorment ens sentim esqueixats obrim la porta al fracàs personal i a la buidor. I va acabar dient allò que, en aquesta línia, era perfectament previsible que digués: que els problemes no estan en el nostre entorn, sinó en el nostre interior, i que per tant la seva solució està en la nostra mà, sols requereix aprendre a canviar la perspectiva. Per fortuna, l'altre convidat al programa va tornar la reflexió al sentit comú, reconeixent que certament cal cercar l'equilibri personal, però que no tot depèn de com tu vegis les coses, que hi ha situacions de conflicte objectiu en què la solució no depèn del teu equilibri interior ni de les teves decisions. I va acabar fent una referència al tema de la creativitat: precisament del conflicte interior, va dir, en poden néixer les experiències més riques de la nostra vida.

Arribat a ca nostra me'n vaig anar directe al quarto dels llibres: volia comprovar una cosa absolutament òbvia: l'enorme quantitat d'obres literàries que responen precisament a aquest motiu. No vaig haver de cercar gaire. Només de repassar el prestatge amb els darrers llibres que he llegit, vaig copsar fins a quin punt la història de la literatura, i per extensió la història de l'art, és deutora d'experiències de dolor, de conflicte personal, de desencaix entre l'individu i el món i, sobretot, del coratge de qui ha estat capaç de baixar fins als abismes de l'ànima i ha sabut convertir aquesta descoberta en pàgines d'una bellesa sublim i tràgica, d'una veritat aborronadora. Us podria parlar d'Ornela Vorpsi i El país donde nadie muere, de Tots els contes de Mercè Rodoreda, de La piedra en el corazón de Luis Mateo Díez... però se m'acaba l'espai. Us deix amb Ivan Klíma, que resumeix tot això que servidor no he acabat de saber dir amb gaire encert en un dels millors paràgrafs d'Amor y basura: «Nos compadecemos de él por su soledad, su vulnerabilidad o su enfermedad; por lo mucho que sufrió, por lo infeliz que fue en comparación con nosotros. Ni siquiera somos capaces de advertir lo que ofrece ese doloroso descenso al abismo. El buzo solitario descubre en un instante lo que la mayoría de nosotros, que tanto le compadecemos, ni siquiera entrevemos en toda una vida».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris