algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

Les dades de Cultura & Emprenyadura

D'aquesta paròdia de la política que és la política, d'aquesta paròdia de la vida que és la vida política, servidor en tenc notícia sobretot pels articles de Llorenç Capellà. Tenen la facultat de posar en clar el desbarat de tot plegat mitjançant el desbarat literari. Poques vegades la sàtira ha estat posada amb tanta eficiència al servei de la claredat. La referència del comentari present és l'article d'ahir. S'hi donava notícia de les dades de l'agència d'estudis socials Cultura & Emprenyadura sobre la relació amb l'art dels que més figuren en la nostra política, relació que s'ha quantificat amb el nombre de vegades que persones com Maria Antònia Munar, Matas, Dolça Mulet o Antich et alt. s'han fotografiat al costat de pintures (de Miró, de Ramis, etc.). La prosa inclement de Llorenç Capellà apunta de cap a una de les ficcions predominants en la nostra vida política, ço és la vivència de la cultura per part dels nostres polítics. Pel que servidor he més o menys col·legit, d'entre els polítics destacats en la nòmina provincial no n'hi ha més de mitja dotzena per als quals la cultura, fins i tot entesa restrictivament als àmbits de la cultura artística, literària, llibresca o museística, signifiqui alguna cosa més que, en el millor dels casos, un entreteniment ocasional o, des d'un altre punt de vista, un reforç de la seva imatge pública. La majoria dels que s'acosten a la cultura per enriquir fraudulentament la seva imatge, finalment obtenen uns resultats degradants, ja que la vinculació que l'havia de reforçar és tan intermitent, tan conjuntural, que no passa inadvertida la seva condició de coartada innoble. Recordau, els qui teniu la memòria i les dades per fer-ho, com han estat i són el pati de butaques i les llotges en nits d'òpera al Teatre Principal segons qui mani en un moment o l'altre. Entusiasmes desbordats que un canvi de poder ha convertit en absències sumàries. Inauguracions poblades de governants que rompen qualsevol relació amb l'art quan han estat desplaçats del poder o simplement han estat adscrits a una altra parcel·la del poder. Com resumir-ho, de manera que no soni a extremament brutal i, per tant, excessivament esquemàtic o simplista? Dir que la nostra classe política no és més culta, en el seu conjunt, que la de les autonomies més vulgars de l'Estat, seria un principi d'apropament a la realitat no massa injust. Però aquesta generalització no serviria de gaire. Seria menester detallar la situació en cada estrat de poder, car no és igual tenir un analfabet votant el que li diuen en el Parlament que tenir-lo on pugui prendre decisions d'embalum. I aquí és on unes primeres prospeccions no ens conviden a l'optimisme. Però, qui sap, per ventura tot plegat és un gran error d'apreciació. Deu ser això, perquè, si no, no sé...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris