algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

Una antologia de Marta Pessarrodona

Editat per Meteora, acab de rebre Poemes 1969-2007. Antologia, de Marta Pessarrodona, amb una fotografia aèria del Tàmesi a l'angle superior esquerre de la portada. Es tracta d'un d'aquests llibres que fan goig, que d'entrada consideres que vénen a omplir un buit, que cal celebrar la seva publicació. No són encara els Collected Poems que l'autora ens confessa que li hagués agradat publicar però posen a l'abast del lector el nucli més essencial de la seva producció. Tenint en compte que, com sempre, la meva comesa és senzillament la de tractar d'enllepolir el lector -en aquest cas envers una obra molt personal-, he de centrar-me en uns pocs punts concrets, els quals, en definitiva, fan que sigui particularment interessant.

Una de les limitacions de la parenta pobra/rica catalana en general és que, malgrat alguns avenços en el coneixement de l'escriptura o la literatura poètica no catalana, la majoria dels practicants de la nostra llengua sembla que consideren que els seus mestres, els seus guies, han d'esser necessàriament els grans poetes que ens han precedit: més concretament, els capdavanters del noucentisme. Fins al punt que escriure poesia en català sense tenir com a referència especial els mestres noucentistes no s'acaba d'entendre. I quan ens trobam amb algun gran poeta, com en el cas de Gabriel Ferrater, que escriu en català però que els seus referents són més aviat poetes d'enjondre (malgrat el seu grandíssim respecte per l'obra de Josep Carner), això es considera una anomalia, una cosa rara, quelcom que no acaba de funcionar com pertoca. I és que sembla com si no acabéssim d'assimilar que la poesia, com totes les arts, és una realitat universal. Aquesta actitud -que podria dir-se que té alguna cosa de provinciana- no té res que veure amb Marta Pessarodona, que per començar ha estat o va esser lectora d'espanyol a la Universitat de Nottingham, i que si d'alguna cosa s'envaneix és del molt que ha viatjat i de la seva decidida liaison amb una sèrie de grans ciutats com Londres, Berlin, Jerusalem i Buenos Aires. Encara més significativa en aquest sentit, segurament, és la seva abundant utilització de títols en anglès, com The Old Masters, A penny for the old guy, As time goes by, Poor John ran away, The party is over i tants d'altres. Aquest caràcter gens provincià de l'escriptura de Marta Pessarrodona, sens dubte deu molt a la influència de la seva relació amb Gabriel Ferrater; influència que un sospita darrere el que possiblement és el seu millor poema, A Carles Riba, que obria el seu primer llibre, Setembre 30, acompanyat per cert d'un pròleg del mateix Ferrater.

El llibre més personal de Marta Pessarrodona, per a un servidor, és Homenatge a Walter Benjamin (1989), el qual és segurament el que més es fa enfora de l'herència noucentista, amb alguns poemes en prosa molt breus, com el titulat Barcelona-París, que fa així: «Intuïa que em mancava un adjectiu i un nom per al meu vocabulari: magnificent, magnificència. Prop de Lyon els vaig aprendre. Com explicar, altrament, els rius de França?». O un altre encara més curt, titulat Colom a una finestra a Barcelona: «Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?».

Cal destacar també la presència gairebé constant del tema amorós en els seus poemes, alguns amb un to de conversa que els fa realment originals, com el titulat Matí a Pedraza, i altres d'una sinceritat esqueixada i punyent, com He vist una fotografia teva. Igualment crida l'atenció la quantitat de poemes in memoriam. Tal vegada ja seria hora que qualcú del món de la Universitat, discent o docent, comencés a estudiar el tema amorós i l'elegíac en l'obra poètica de Marta Pessarrodona. Material interessant en trobaria més que suficient.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris