algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 14°
23°

Inés, una gran princesa

El supermercat on acostum comprar és el Sorli-Discau; llevat de qualque incursió a Mercadona per adquirir, a preu de canari jove, tomàtigues de ramellet importades de Mallorca. És un vici del qual no puc prescindir. El Sorli, d'amos catalans, és un dels pocs supermercats en tot Catalunya que etiqueta en català els productes propis. Una flagrant contradicció amb la contractació del personal, al qual no se li exigeix ni el més elemental coneixement de català. Fa uns anys em tocava lluitar amb les caixeres, filles d'immigrants espanyols, i que a força de paciència i per cansament per part seva, aconseguia el miracle que m'entenguessin en català. Jo som verge, pels qui sempre xerren d'imposicions, d'obligar ningú a parlar-me en català: l'únic que deman és poder utilitzar la meva llengua que, a qualsevol lloc així con Déu mana, seria lo més natural del món. Actualment la majoria de caixeres són immigrants de països sud-americans. I he tornat a començar l'eterna tasca de fer-me entendre en català. He de reconèixer que he trobat bona voluntat per part de la majoria. No m'han posat massa emperons.

Un dia vaig veure una caixera nova. Em va cridar l'atenció el seu posat majestuós de princesa africana. Lluïa una cabellera negra, llarga i arrissada, ornada de vetes daurades que desprenia llum pròpia. No encaixava dins un entorn tan quotidià. A l'hora de pagar em va respondre en un català perfecte. El fet, que no hauria d'ésser cap motiu de sorpresa, em va emocionar. Hem arribat a aquest punt de submissió al castellà, que lo normal s'ha convertit en excepcional. Li vaig dir que era un plaer trobar qualcú que parlàs català. Em va respondre: És una cosa ben natural si he vengut a viure aquí. Ara és la meva llengua i la del meu fill.

Durant molts de dies, mentre feia coa a la caixa, vaig poder comprovar que tothom li parla en castellà. Gent catalana de tota la vida, només pel fet de veure que és de fora, ja ni tan sols intenten provar si entén la nostra llengua. Crec que en això hem d'entonar un «mea culpa» col·lectiu. Què ha de pensar aquesta al·lota que ha fet l'esforç d'aprendre el català i tothom se li dirigeix en castellà?

Vaig voler comprovar per mi mateixa el que pensava. Li vaig demanar poder parlar amb ella un dia qualsevol quan acabàs la feina. Llavors li vaig dir que escrivia a un diari. Vàrem quedar citades dissabte migdia al bar de la cantonada. Sempre hi ha el bar de la cantonada, què faríem sense ell! No estic avesada a fer entrevistes i no trobava cap plagueta decent. No havia estat previsora i a les dues tot ja està tancat. Verge Santa del Roser, quina imatge d'aficionada al periodisme!! Vaig recuperar una agenda vella que havia comprat fa anys a uns xinesos i que no he utilitzat mai.

Bé, resulta que la princesa no és africana, encara que ella mateixa em va dir que la confonen sovint. N'Inés és equatoriana. Viu a Catalunya des de fa set anys. En té trenta-quatre i està casada amb un català més o manco de la seva mateixa edat, o un poc més jove. Va insistir molt en aquest fet. No vol que la confonguin amb altres dones immigrants que se casen amb homes grans per treure profit. Ella se va casar per amor. Per amor, els seus sogres catalans, han acollit el seu fill, fruit d'un antic matrimoni a Equador i que s'ha criat en català amb els nous padrins. Ens enfilàrem per les bardisses explicant-nos les nostres respectives vides. Finalment vaig poder centrar la conversació en el tema que m'interessava. Com havia après català i què en pensava, del fet que la gent sempre si li adreci en castellà. Resulta que va aprendre català per voluntat pròpia. És una dona intel·ligent i creu que saber català, entre altres motius més sentimentals, obri moltes portes. Ella també s'estranya de la reacció de la gent damunt el fet que una equatoriana parli català. Les crítiques més ferotges les ha rebudes dels castellanoparlants espanyols. Em deia que un veïnat extremeny, que duu quaranta anys a Barcelona i no diu ni bon dia en català, sempre li retreu que és una beneita per perdre el temps en una llengua que fora de Catalunya no serveix per a res. Ella li respon: però jo visc a Catalunya, no fora.

Podria fer una novel·la de tot el que em va contar. Les seves dificultats només arribada a Catalunya. Però l'espai no em dóna per a més. Benvinguda Inés i que siguis exemple per a molts. Sobretot per a aquests mossons d'un partit de nova creació que demanen que el «foraster», com l'anomenava ma mare, gens sospitosa de «catalanisme», sigui declarat llengua pròpia de Mallorca. Sant Antoni Gloriós, això és una beneitura !!!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris