algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
20°

Efemèrides amb finestres tancades

Avui s'escau una efemèrides que no és pas fútil. La duc a la meva hebdomadària columna perquè ve molt a tomb d'una certa actualitat cultural, com miraré de detallar-vos-ho de seguida. Abans us traç el perfil de l'aniversari.

És el cas que un dia com el d'avui, 4 de febrer de 1782, la fortalesa militar de Sant Felip, a la boca del formidable port de Maó -formidable, és clar, en el sentit exacte de temible, militarment parlant-, féu la rendició a les tropes espanyoles del duc de Crillón. Després d'una dilatada «despossessió» de gairebé setanta-dos anys, els anglesos, aquella pesarosa jornada per a l'orgull nacional britànic, retornaven el territori menorquí a la sobirania espanyola, aleshores encarnada en Carles III. Relaten les cròniques de campanya que, a les 9 en punt del matí, amb el cerimonial tòpic d'una guerra de cavallers (i que jo, tanmateix, rebuig amb la mateixa contundència que per a qualsevol conflicte bèl·lic), el baluard de l'oest del castell hissava a l'aire fred del dia ixent la bandera blanca de rendició, just a la vora de l'ensenya anglesa que, de seguida, fou arriada. Després de signada la capitulació, es posà fi a un mes de terrible setge, nit i dia, a canó batent.

Idò bé: dibuixat l'episodi com a marc, referiré que a la meva illa s'hi desenvolupen dos importants programes culturals. D'una banda, l'Ateneu de Maó ofereix als socis un cicle interessantíssim amb els ponents potser més savis en la matèria a dia d'avui. Hi fan la revisió històrica del segle de les dominacions, el mitificat segle XVIII de les disputes internacionals entre les dues potències europees líders -França i Anglaterra-, amb la pobra Menorca com a joguina i penyora de la política de puixança militar i naval en el Mediterrani. D'altra banda, les principals corporacions culturals de l'illa, inclòs el Consell Insular, descabdellen fins dia 9 una triple sessió d'homenatge necrològic a la figura d'Andreu Murillo i Tudurí, traspassat el 2007, el mestre de la historiografia menorquina de la segona meitat del segle XX, mentor de la generació d'historiadors més acadèmica i solvent que mai no havia tingut l'illa. També el professor Murillo, tot i l'excel·lit ventall dels seus estudis en tantes i tantes èpoques històriques, va mostrar-se intel·lectualment interessat per fer-ne una revisió crítica, del segle XVIII. Contribuí de valent a desfer, talment com la sucre en cafè, el tou enfilall de tòpics que havien farcit -jo diria que inflat- la història del set-cents. Murillo acostumava a xisclar que la seva urgència era, d'antuvi, combatre el fardell d'«ucronies» de què estaven infestats els manuals clàssics d'història insular. Vull dir que maldava de desterrar aquella mena de «tòpics» -o sigui, romanços i contes ingenus- projectats sobre el passat menorquí, i que tanta estèril mitificació del segle dels anglesos havia produït, fins a extrems a vegades grotescs. No tenc pas dubtes que, al mestre Murillo, li hauria semblat ben adient el cicle ateneístic. Però, tanmateix, crec que l'hagués corglaçat constatar que, al capdavall de tot plegat, la historiografia menorquina encara no ha pogut deslliurar-se de certes interpretacions espanyolistes del segle XVIII. Hom podria considerar, malgrat els gavadals ingents de nova documentació estudiada aquests darrers anys i la metodològica revisió dels principals esdeveniments, que estem encara capficats, si fa no fa, en la mateixa dialèctica que ja transpirava, diríem, la historiografia antiga. El rerefons de l'anàlisi històrica es movia entre la interpretació de trets espanyolistes («retorn de Menorca al seu legítim Senyor», «l'alegria menorquina per l'entrada dels espanyols», etc.) i la perspectiva més insularista, d'estatalisme neutre, si se'm permet l'expressió, de considerar que, en consciència, els menorquins sols se sentien menorquins, únicament amoïnats per la defensa concreta i exacta dels furs i els privilegis seculars atorgats arran de la conquesta catalana el 1287. La resta -que si aquest rei catòlic, que si aquella reina anglicana- els importava més aviat un raveguí. Menorca furetejava davant una i altra cort reial, així radiqués a les planes de Castella, o s'aixequés a la bromosa ciutat fluvial londinenca, amb la sola idea que li fossin respectats la personalitat històrica, els drets consuetudinaris, la llengua i els usos. Enfront de la teoria agosarada -i per mi, purament apriorística- que els menorquins reberen els espanyols de 1782 amb els braços oberts, de fraterna espanyolitat en la mirada, em qued amb la versió de Pere Riudavets en el seu epítom de 1887: «Lejos de recibir los menorquines a los nuevos dominadores con la extraordinaria alegría y aplausos que cita el conde de Floridablanca, fueron recibidos por parte del pueblo con un profundo silencio, cerradas las puertas de sus casas al pasar al anochecer por las calles de Mahón, y mirando las tropas más bien con espanto, por entre los resquicios de las ventanas, como así lo oímos a nuestros abuelos».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris