cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 13°
13°

En direcció prohibida

Conveniència del desdeny (i l'esforç sense final)
«No sé si és pura casualitat o bé un símptoma d'alguna cosa més significativa i general, però últimament m'he trobat amb bastants joves (tots ronden la meva edat, entre els vint-i-cinc i els trenta pocs) que ja fa anys que han entrat dins el món laboral i que, infal·liblement, comparteixen tots una mateixa sensació de ser desdenyats -de manera injusta, no cal dir-ho- per aquells que els manen en les diferents feines que desenvolupen. Un fotògraf de premsa que creu molt injust que el cap de la secció del diari on treballa no li hagi elogiat mai les seves fotos, que sempre es nota que han estat molt treballades i sempre arriben puntuals. Una professora d'institut que se sent vexada pel director del seu centre, el qual no només no li valora la gran quantitat d'hores que dedica a preparar les classes i la passió vocacional amb què les imparteix sinó que, a més, sembla que tant rigor i tant entusiasme el molestin. Un cineasta amb titulació i alguna obra amateur de qualitat que, a pesar dels coneixements i de la destresa provades, ha de fer de simple càmera en un programa infaust emès per una televisió local, i que a més ha d'estar a les ordres d'uns realitzadors més preocupats d'obeir les instruccions polítiques que reben de dalt que no d'intentar oferir un producte digne, de qualitat... Són tres exemples; però potser n'hi ha trenta mil. I en contra del que es pugui pensar en un primer moment, no són tres (o trenta mil) casos més que mereixin ser ficats dins el mateix sac on va a parar la joventut tova, aviciada i peresosa. Aquests no plorinyen. Aquests s'esforcen i, de tant en tant, lamenten que no els donin un cop de mà en forma d'elogi a la feina ben feta. El lament dura un segon, però, i tot d'una reprenen la feina. Mai no desesperen, encara que de vegades senten que estan a punt de cansar-se i els tempta retirar-se a reposar. No cedeixen, continuen treballant: alguns perquè són joves i no s'han gastat prou, la majoria perquè els entusiasma allò que fan. En tenir quaranta anys o cinquanta i haver conquerit un respecte més o menys unànime, entendran que el desdeny que ara pateixen és la millor cosa que els podria haver passat mai. Encara que potser això ja ho saben. I és per aquesta raó que no es rendeixen. Que no es rendiran». Els quatre paràgrafs anteriors són en realitat un article que fa cosa d'un any i escaig vaig escriure per un paper digital que no llegeix gairebé ningú, i ja em sabrà disculpar l'improbable lector que per bona o per mala sort se l'hagi empassat dues vegades, però avui he sentit que l'havia de tornar a reproduir. La cosa és que, abans d'asseure'm per començar a confegir el present article, he anat a dinar amb tres joves, un novel·lista, un periodista i un filòsof, també més o menys de la meva edat, que vénen a representar un cas a part dins del grup de joves del qual parlava en l'article que m'he autoplagiat. Allò que distingeix aquests joves dels altres és que, a tots, més o menys se'ls reconeix i valora la feina que fan. És a dir: ningú no els desdenya. Com a molt, algú de tant en tant els ataca amb fúria insospitada, la qual cosa no deixa de ser un gran elogi, perquè només els mediocres i els inofensius viuen sempre en pau. Allò que m'ha fet pensar en aquell article, però, és que a pesar de l'èxit prematur no n'hi ha cap que es deixi emportar o embriagar per una sensació de triomf. Tots estan contents i viuen satisfets, per això després de dinar tenen temps de prendre un whisky i dedicar dues hores a fer una partida de pòquer. Només dues hores, però, perquè no n'hi ha cap ni un que en tengui prou amb el que té o ja ha fet: el novel·lista ja està treballant en la seva propera novel·la, el periodista té planejat partir a Nova York per iniciar una tesi i endreçar-se el cap ja perfectament en ordre i el filòsof té previst d'enllestir aviat la tesi que ja fa anys que està preparant. Tots tres tenen en comú la voluntat, l'empenta, les ganes, el rigor. Tots tres són conscients que l'únic èxit veritable és el que es basa en un esforç incansable i un desig sense final. I és per aquesta raó que no s'acontenten. Que no s'acontentaran.

La premsa perfecta
Això és un diari molt i molt famós, i amb un prestigi molt i molt antic, que un bon dia, en plena campanya de les eleccions primàries dels dos grans partits que dominen la política del seu país, publica un doble editorial en què anuncia, de manera rotunda però perfectament civilitzada, un parell de coses. Primer de tot anuncia a quin dels dos partits dóna suport, un suport que no sorprèn gens ni mica a ningú perquè tothom té clar que, des de sempre i en gairebé totes les conteses electorals, aquell periòdic ha optat per donar suport als candidats i a les ideologies més progressistes. Després l'editorial anuncia -sense embuts, però sense estridències- quin creu el diari que, dels dos aspirants a representar el seu partit en les properes eleccions presidencials, és el més adient. L'anunci de la seva tria està fet sense grandiloqüència ni exaltacions, amb arguments que serveixen per sospesar els pros i els contres de tots dos candidats. El diari no només és capaç de no deixar com un drap brut el candidat que ha refusat, sinó que a més s'atreveix a assenyalar els defectes i inconvenients del candidat per qui ha acabat optant. Allò realment extraordinari és que no s'acaba aquí, la cosa. Després d'haver establert quin dels dos partits preferia el periòdic, i quin candidat d'aquest partit li semblava més adequat per aspirar a la presidència, l'editorial dedica un segon apartat a les primàries de l'altre partit, contrincants. I diu: aquest diari mai no ha enganyat ningú respecte de les seves simpaties o inclinacions polítiques, però en el cas d'haver de triar un candidat del partit a qui no donem suport, creiem que... I aleshores l'editorial procedia a sospesar els pros i els contres, sense cinisme, amb tota la seriositat i tot el respecte, dels candidats del partit a qui mai no recolzarien. I bé: és probable que el lector ja hagi endevinat que el periòdic en qüestió és el New York Times, que aquesta setmana ha fet públic que donava el seu suport a la demòcrata Hillary Clinton i al republicà John McCain. I és molt probable, també, que el lector pensi que aquesta manera d'actuar constitueix un altíssim exemple d'honestedat política i dignitat professional, uns conceptes dels quals tantíssimes vegades sembla que la majoria de la premsa d'aquest país anomenat Espanya no en sap gran cosa, gairebé res.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris