nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
20°

La conferència

Tot i que se n'ha parlat per pa i per sal, de la conferència hispanoalemanya, ningú no ha aclarit què hi pinta Mallorca. Potser Zapatero ha pretès enlluernar Merkel, a l'estil Bush, fent-li creure que l'illa és una mena de Crawford. Antich i Calvo li mantenen la propietat neta i en ordre. Calvo, fins i tot, va treure la catifa vermella per fer-los veure, a ambdós, que Mallorca és tan espanyola com alemanya i no té espai si no és dins l'òrbita d'un Estat o l'altre. Ho dic, per si de cas Carod té la pretensió d'incorporar-la al seu projecte independentista de 2014. No cal que hi somniï, perdria el temps. Mallorca té el present i el futur ben dissenyat. És la novena província andalusa i el dotzè länder alemany. Dimecres vaig passar per una plaça de Cort, endiumenjada de forma sinistra, com altres temps. Vaig tenir la sensació d'ésser a la Puerta del Sol, a l'any quaranta, quan Himmler va visitar Madrid. Tot estava estibat de pals amb les banderes espanyola i alemanya, una combinació mala de pair. Naturalment, ni l'una portava pintada l'esvàstica, ni l'altra, el pollastre, símbols de la follia de Hitler i de Franco, però el blau de l'europea que les presidia, remetia a Falange. L'associació d'idees era inevitable. La parafernàlia del Poder corromp la mirada. D'altra banda, Cort no recordava, en res, que fos una plaça mallorquina. Hauria estat possible, a la plaça de Sant Jaume, arraconar la senyera d'un acte oficial? Imagino i desitjo que no. Cort, dijous, podia confondre's amb qualsevol dels racons d'Espanya que tant s'estima Bono. Ja m'enteneu: amb una plaça de Chinchón, de Salamanca o de Burgos. La decoració era de les que agradaven a Franco. Potser s'inspiraren, els decoradors municipals, en les fotografies de la visita que el Dictador ens va retre l'any quaranta-set? En tenia tot l'aire. I convidava els vianants a fer mitja volta i a cercar espais més amables, no tan jerarquitzats. Curiosament, els diaris coincideixen a afirmar que, en arribar-hi, Zapatero i Merkel foren aplaudits per un públic entusiàstic. No és possible, em dic. No pot haver-hi gent tan desenfeinada com per anar a badocar una parella que, si feia mirera, era perquè semblava una de tantes que entren a l'ajuntament a casar-se. I els nuvis sempre fan goig. Desprenen una aura de banalitat, subtil i una mica embafadora. Zapatero vestia de blau obscur amb corbata vermella. Correctíssim. Un gentleman, tot i que la imatge que la gent retenia a la memòria, era la del seu perfil inequívoc d'alferes de complement. Pel que fa a Frau Merkel, lluïa una jaqueta d'un cel grisenc que feia joc amb la seva fador natural. A jutjar per l'aspecte extern, eren l'un per l'altra. El tret diferenciador i que mai no podran trastocar els assessors d'imatge, el trobarem en la mirada. Les mirades no enganyen. Zapatero la té de mena bolei, que és la manera, no ofensiva, que tenien en el meu poble de qualificar els infants que mentien. Frau Merkel té una mirada metàl·lica i blavosa, com el xassís d'un Mercedes Bentz. Però parlava dels badocs. He llegit que superaven els tres-cents. I que, a més a més, aplaudien. No puc estar-me de fer comptes. El Partit Popular va enviar les tintoreres a fer de claca, potser? Vulgues no vulgues, Frau Merkel s'ha permès la gosadia de donar suport públicament a Rajoy, tot i saber el missatge d'intolerància que han divulgat els bisbes del Cara al Sol, Esperanza Aguirre, el professor de Georgetown i altra gent del Pepé o que s'hi identifica. Molt possiblement, Frau Merkel, des del centre d'Europa, mira cap al sud amb un cert menyspreu. En el sud totes les fórmules de govern són aplicables, fins i tot les de Rajoy. Churchill mai no va amagar les seves simpaties per Franco. I Churchill és el paradigma de la democràcia. Tanmateix, ni ell ni Frau Merkel no haurien gosat manifestar tan clarament les seves simpaties per la dreta espanyola si haguessin sospitat que Espanya disposa d'una xarxa social, intel·lectualment prou sòlida com per a distanciar-se de les sortides de to dels seus polítics. Però, és clar, mai no l'ha tinguda. Tant ara com abans, la política és el reflex de la societat. Però deia que havia fet sumes per saber d'on sortien els tres-cents badocs de Cort. Del Partit Popular, no. Conservadors, n'hi havia un terç. I del PSOE? És mal de creure que la claca fos, bàsicament, socialista. Però cal pensar que Antich -en vista que Calvo tenia els seus regidors ocupats en la recerca d'ensaïmades amb tallades per a la Frau-, va arreplegar a Cort tots els desenfeinats del Parlament, perquè els dos estadistes poguessin percebre l'escalfor del poble. Que els senyors parlamentaris li haurien d'haver llegit la cartilla per una qüestió de dignitat? Sens dubte. Ells foren elegits per a fer una becaina a l'escó, no per a rompre's les mans aplaudint un acte antipàtic, militarista i desproveït de qualsevol referent de mallorquinitat. Però l'esperit crític del socialisme mallorquí cotitza a la baixa. Qui accepta de bon grat compartir un projecte de país amb Bono o er Arfonzo és ben segur que porta les sabates girades de peu. Dijous, la plaça de Cort -governada per socialistes-, tenia tot l'aire de la Puerta del Sol que va rebre Himmler. Mal gust, prepotència i una estètica prussiana que no s'ajusta a la idiosincràsia mediterrània ni amb calçador. Sant Déu, quin fàstic! Per a retornar als temps pretèrits dels Himmler i Serrano Suñer, únicament faltava un cartell que anunciés que l'horabaixa hi havia toros, i torejava Marcial.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris