cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
18°

L'orgull de creure

Les coses no vénen molt ben donades. Les aigües de l'Església van remogudes, sobretot a la superfície, al seu pas pel territori ibèric. Esperem que, tot plegat, siguin focs d'artifici, provocats per allò que acostumam a dir-ne, la valencianització de la jerarquia eclesiàstica i la clerofòbia de sectors que encara estan ancorats en posicionaments ideològics de la premodernitat. Atès que només puc parlar a títol personal, perquè únicament em represent a mi mateix i no tinc cap superior que vulgui defensar a la meva espècie eclesial, estic en condicions de manifestar que en circumstàncies com l'actual me sent orgullós de creure i de reconèixer-me en una doctrina religiosa oberta, a les antípodes de les exhortacions episcopals. Confés que els bisbes formen part de l'Església, però treballen en un altre departament, en aquell que la teologia escatològica tradicional catalogava amb el rètol de «limb». Quan aquesta secció ha desaparegut de la geografia espiritual, tot considerant-lo innecessari, ens adonam que s'ha transferit a la terra i que està situat en un territori que molts de vosaltres reconeixeu. Per altra banda, no em costa creure, ni associar-me a tots aquells que mantenen una fe positiva, generosa, catàrtica i transformadora de la realitat. Una fe que no exclou sinó que integra en una mateixa comunitat tots aquells que patim algun tipus de coixera i mantenim la voluntat permanent de superar les nostres mancances i flaqueses. M'agrada fer part d'una Església que té preveres homosexuals, capellans que viuen furtivament en parella; divorciats i separats que practiquen perquè la fe els atorga aquell punt que dóna sentit a tants vessants esquerdats; amics que viuen en parella (del signe que sigui) perquè estimen i consideren que no ha arribat el moment de sacramentalitzar la seva forma de vida; polítics d'esquerres i de dretes que tenen consciència i maduresa per no deixar-se influir directament per doctrines obsoletes; professors de religió que no creuen però fan la seva feina amb dignitat; professors de matemàtiques que viuen la seva professió com un sacerdoci; veïnats més o menys «beatos» profundament respectuosos i liberals; nins que no han fet la primera comunió però que volen anar a classe de religió i, nins i nines que l'han feta i consideren la religió avorrida i obsoleta. Aquesta comunitat és la que visc i amb la que m'identific, i de la que em sent orgullós. Sobretot perquè és humana i no em costa reconèixer-hi aquella divinitat de la qual em parlava Jesús de Natzaret.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris