cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 11°
11°

Itàlia, com a lliçó

Els diaris canten que els italians debaten la conveniència de ser convocats a les urnes, però aquesta és només una aproximació inexacta que revela el distanciament entre els ciutadans italians i llur classe política, una de tantes imprecisions que es fan evidents quan t'acostes a una notícia i veus que no té res a veure amb allò que has vist amb els teus ulls. La superfície informativa inclou els insults de la setmana passada en el Senat italià i la inquietud d'una classe política que navega en la inseguretat del pròxim i enèsim repartiment del poder, i s'hi limita, però el país italià real viu lluny de les trifulgues i es mira l'espectacle (balancejant-ne el preu de l'entrada) amb el mateix distanciament que si els parlessin d'un altre estat, d'una república fictícia que navega entre les costes de la Itàlia real i el nord d'Àfrica, d'un país inexistent que coincideix en el nom amb la Itàlia dels documents d'identitat i de les destinacions turístiques però que té molt poc a veure amb les informacions deformades i altisonants de les cròniques polítiques.

Prodi? Sí, fins fa quatre dies era el president que havia aconseguit vèncer Berlusconi i aquesta idea feta realitat durant molt de temps de la privatització, sense dissimulacions, de l'estat, però també és l'home que representa vitalment el màxim dogma de la política a la italiana: pot desaparèixer després d'una votació parlamentària amb l'absoluta tranquil·litat que ningú no en notarà l'absència. En realitat, la revelació de la notícia és dramàtica... però només per als polítics, a tots els quals fa prescindibles. Per als ciutadans representa una mena de salconduit universal i perenne: la demostració empírica que viuen en un règim que suporta perfectament la desaparició de la cúpula administrativa sense cap entrebanc, la constatació que l'estat sobreviu a qualsevol revenja personal, aquella estabilitat ideal que somiava febrosencament Maquiavel. Itàlia inestable? Quin gran error! Itàlia és l'exemple de la capacitat per viure al marge de la política, amb tots els avantatges i els inconvenients que això suposa. Un règim que en 20 mesos sobreviu sense grans convulsions a 31 mocions de confiança palesa que l'estabilitat parlamentària és una inutilitat numèrica que no afecta la realitat, i que la commoció dels discursos és incapaç d'impedir que les botigues obrin l'endemà. Algunes veus han criticat que el fidel de la balança parlamentària, sobretot al Senat, passi pel caprici dels senadors vitalicis, però això només culmina l'absurd d'un bicameralisme que assoleix, en el cas italià, una mena de màxim. Quin pot ser el paper del Senat, de composició molt més capriciosa que la Cambra baixa, més que mantenir en perpètua inestabilitat el govern? La lliçó italiana no només constata la inutilitat del senatorialisme, sinó que proposa una directiva que fa tocar de peus a terra tot els constitucionalismes romàntics i ideològics: la constitució pesa molt menys que la llei electoral, i la funció bàsica de la llei electoral és impossibilitar els canvis. L'estabilitat maquiavèl·lica no és un objectiu al qual hem de dedicar vides i hisendes, sinó el trist i avorrit resultat de multitud de governs que se succeeixen sense que ningú no els recordi i sense que la societat sigui alterada per aquella caterva de commocions de diari. Quina insuperable estabilitat, la que s'aconsegueix amb un govern cada any i mig!

I Berlusconi? És un actor més. Itàlia viu a part de l'estat, amb els avantatges i inconvenients que això suposa, i amb l'ànim que els actors són incapaços, sortosament, de modificar el guió. Quin altre actor podria declamar un text que parla del «bé comú que s'ha d'anteposar als interessos partidaris»? Ningú més creïble que ell perquè tots entenguem què és «el bé comú» i quins són «els interessos partidaris», i ningú més creïble per demostrar que l'estat pot estar igualment tranquil en mans d'un govern de tècnics o dels tècnics del seu grup empresarial Fininvest.

Itàlia inestable? Itàlia representa la veritat cristal·lina que tots els demòcrates somnien: tots els governs són provisionals, i les societats creixen i puixen, a la italiana manera, contra l'estat, o si més no al marge de l'estat, sortosament. Tret dels períodes de guerra, dels quals les lliçons italianes també són d'allò més aprofitables, les societats modernes ja fa temps que s'han empassat que han de conviure amb l'estat, i que la política és un mal menor, un inconvenient, un element meteorològic que en du de bones i de dolentes. Front a l'estatalisme francès, i a la genuïnitat hispànica i castissa, i no diguem front al medievalisme islàmic o a la imprevisibilitat que bufa des de l'est d'Europa, Itàlia ofereix l'exemple de l'autèntica societat civil. Els polítics? Ah, el mal menor, conviviu-hi, sense drames, sense decepcions, sense dipositar-hi cap gran passió, com un més dels amors que permeten que ambdós amants puguin ser enterrats en la mateixa tomba, després d'haver-se suportat durant dècades.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris