cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
16°

La gosadia idiomàtica i estètica de D'Annunzio

La grandiloqüència de cap superhome no està exactament de moda, ara com ara. Aquest fet deu afectar la present manca d'atenció de la crítica literària, i de la societat lletraferida en general, envers l'escriptura "el llenguatge utilitzat i l'obra realitzada de Gabriele d'Annunzio", tanmateix molt possiblement l'escriptor més important que ens ha donat Itàlia durant el darrer terç del segle XIX i el primer terç del XX. Malgrat no puguin despertar gaires simpaties ni el seu decadentisme ni el seu nacionalisme fora corda ni, en definitiva, el seu protofascisme o el seu fascisme de primera hora, perquè no hi ha dubte que el seu pensament polític va tenir una forta influència sobre el de Mussolini. Però, una vegada més, cal diferenciar clarament la valoració de l'obra d'un artista "en aquest cas d'un prolífic escriptor, d'un gran escriptor" de la valoració moral o ètica que ens mereixi la seva conducta personal. En el cas de Gabriele d'Annunzio, de més a més, cal destacar la gosadia que el va portar a adoptar el francès quan, en 1910, tot fugint dels seus creditors a Itàlia, passa a instal·lar-se a França, mantingut esplèndidament per la seva amant de torn, Nathalie de Goloubev, que posà a la seva disposició una gran vil·la a les Landes aquitanes, prop d'Arcachon. És en aquest indret on, en menys d'un any, compon una tragèdia de més de vuit mil versos en francès. En un francès "convé destacar-ho pel tour de force que comporta" que, malgrat les seves inevitables limitacions, va esser elogiat per escriptors del prestigi de Marcel Proust, Leon Blum, Anatole France, Maurice Barrès, Jean Cocteau i Marguerite Yourcenar. Es tracta de Le martyre de Saint Sébastien, que va mereixer esser musicada per Claude Debussy i interpretada, en la seva estrena "i finançada" per la ballarina Ida Rubinstein, del ballet de Serge de Diaghilev. Per descomptat, d'Annunzio va comptar amb l'assessorament del mediavelista Gustave Cohen "per a l'estudi dels diferents Misteris medievals sobre la figura de Sant Sebastià, malgrat que al final la seva obra tingués molt més que veure amb el paganisme més desfermat que amb cap mena de cristianisme, que va quedar reduït a una mena de closca o vernís molt superficial" així com també de Georges Herelle, el traductor al francès de la seva famosa novel·la L'innocente (1891), i del comte Montesquiou, però, així i tot, cal reconèixer que la seva confiança amb la seva capacitat com a escriptor era decididament molt gran.

Degut a la seva extraordinària longitud, el text original va haver d'esser esporgat i l'obra aviat va passar a esser interpretada com un oratori, amb el text només recitat. El 1941, ho fou amb una nova selecció del text de d'Annunzio recitada per Jean-Louis Barrault. Aquesta fórmula és la que manté l'Orquesta Nacional de França i la que sembla haver-se imposada. La versió al català El Martiri de Sant Sebastià, de Manuel Forcano, poeta, traductor, assagista i especialista en Filologia Semítica, que l'Editorial Moll acaba de publicar, en la veterana col·lecció de la Balenguera, i amb fotografies de Toni Catany realitzades expressament per a aquesta edició, segueix aquest format habitual a hores d'ara. L'autor així ens ho explica en el seu pròleg, reblert d'útil informació: «he optat per presentar "talment com s'ha fet d'ençà dels anys quaranta del segle passat" una versió reduïda de dimensions més digeribles i que fa per conservar tothora els fragments de més intensitat dramàtica que la música de Debussy fa encara més corprenedors». De fet, això suposa que Forcano ha volgut posar a la disposició del públic un text representable, amb les indicacions teatrals indispensables.

Quant a la substància o al contingut d'aquest text, cal destacar que té molt poc de cristià, si res, i presentar-lo com un Misteri pot resultar una mica desorientador. Fet que tanmateix resulta de la fidelitat a l'esperit creatiu de Gabriele d'Annunzio, agosarat no sols a l'hora de triar una segona llengua per a escometre semblant comesa, ans també a l'hora de concebir-la i de realitzar-la. L'ambigüitat o l'homosexualitat de l'Emperador "al cap i a la fi el personatge més omnipresent i de més llargs i bells parlaments" és tal que segurament el moment culminant de l'obra és la tercera estança, quan aquest "que realment, mai millor dit, és qui du la veu cantant" en la seva obsessió per salvar la bellesa del cap dels seus arquers, en «la seva demència magnífica», ni més ni menys que procedeix a la deïficació de Sebastià, el qual, per la seva banda, no vol renunciar de cap de les maneres, a la glòria del martiri. En efecte, iniciant una molt llarga tirada, l'August proclama: <>. No em queda espai més que per a destacar la qualitat de l'escriptura de Forcano. Així fa expressar-se, per exemple, el Chorus Martyrum de la breu estança final: <>

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris