algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
23°

Crueltat malaltissa

Quan encara coeja la sentència aclaridora que els metges de l'Hospital Severo Ochoa varen ser víctimes d'una persecució fonamentalista per part dels aiatol·làs del PP de Madrid i dels mitjans de comunicació afins, surten els bisbes a dir que només es poden votar partits que facin expressa «defensa de la vida humana en totes les seves etapes, des de la concepció fins a la mort natural». Deixaré de banda, perquè demanar coherència als sobrealimentats bisbes és una estúpida manera de perdre el temps, que en vuit anys de govern Aznar no obriren la seva porprada boca per protestar pels centenars de milers d'avortaments que legalment es feren. I només palesaria la meva estupidesa recordar que, en aquest mateix temps, no els semblà contrari a la seva moral que un legítim president negociàs amb terroristes mentre que ara és diabòlic. Quan només has de respondre dels teus actes davant un ésser que no fa pública les sentències pots permetre obviar el que els humans entenem com a contradicció. Així que ens oblidarem que canvien la seva doctrina segons governin o no els seus i que sempre els ha semblat més criminal acabar amb un fetus de poques setmanes que amb un republicà roig entrat en anys.

Però avui volia obviar aquesta ziga-zaga moral perquè reiterar-la és menystenir la vostra capacitat d'observació i d'anàlisi. Volia centrar-me en aquesta cruel manera de mantenir la mort com una dolorosa i final expiació. Per culpa d'aquells que són capaços de titllar d'assassí un metge que faciliti les cures pal·liatives a malalts terminals, molts dels nostres conciutadans pateixen fins al darrer moment. Una de les dades conegudes arran de la sentència demostra que només un de cada deu morts en hospitals gaudeixen d'aquesta atenció mèdica i que molts dels que hi accedeixen ho fan d'amagat. Em costa tant d'entendre aquesta dèria sàdica que m'he de remetre a la Inquisició per recordar-me que no han canviat gens i que es mantenen en la creença que el foc purifica i el patiment dignifica. En això se'ls ha de reconèixer coherència, i el darrer papa, Joan Pau II, ens mostrà la seva agonia amb un perfecte guió cinematogràfic. Patir és humà i, com a tal, bo. Si l'ésser suprem ha decidit que qualcú acabi amb patiment deu tenir un sentit i no hi ha cap metge amb autoritat per a contradir-ho. Em sembla molt bé, però, que ho apliquin a aquells que hi creuen i s'ho creuen. A la resta, devers la meitat de la població si ens hem d'atendre a les xifres reals d'aquells que del catolicisme no els sedueix ni la parafernàlia principesca de les noces, que ens deixin morir sense crueltat redemptora, que no tenim res a redimir. Conscientment i a gust hem boixat tant com hem pogut, avortat quan ho hem entès imprescindible, aplaudit que tothom tengui els mateixos drets amb independència del seu sexe i del seus gusts sexuals... i creim que la ciutadania s'ha d'aprendre, entre altres llocs, a l'escola laica i igualitària. Que ens deixin per inútils almanco a l'hora de morir. A no ser que veure'ns patir els ompli de venjativa alegria, que tampoc no m'estranyaria.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris