lluvia ligera
  • Màx: 25°
  • Mín: 23°
21°

Quanta, quanta democràcia...

Al comença-ment de la desfeta, de retirada cap a l'exili, milers de catalans i d'espanyols del bàndol dels perdedors, visqueren totalment sota el jou de la desgràcia i de la persecució. Caminant de nit, de dia sota les bombes, deixant mitja vida pels camins i visquent empresonats lluny de casa, molts reemprengueren el camí de la Resistència. En la seva ferma energia, davant la major de les adversitats, ocupava un paper molt important el futur en comú dels europeus a l'hora de fer justícia. Es van treure forces d'allí on no n'hi havia, per aturar els nazis, amb la il·lusió ( o s'hauria de dir l'esperança) de poder estar preparats per a engegar l'amic de Hitler i Mussolini, amb l'ajut i el suport econòmic d'aquells que els combatien utilitzant-los a l'avantguarda.

Molts esperaven a l'altre costat de la frontera, resistint o ajudant a resistir. Esperaven el moment de tornar. Els nervis a l'estàblishment franquista van existir, però només fins que el govern dels Estats Units mostrà les seves cartes. Tota una generació d'herois quedà a l'andana, a l'espera; la història els reservà el vagó de l'oblit, els havien donat el bitllet per al trajecte més amarg. L'estació de la memòria es col·lapsà tornant-los perpètuament al vent gèlid i atramuntanat d'Argelers, per a molts, l' última cançó de la banda sonora d'un estrany país i d'una estranya forma de construir justícia, pau i memòria col·lectiva.

No fa ni dos anys que el mateix vent portà a servidor, just al llindar d'una feina molt engrescadora, una Rosa, una flor parladora, i aquesta parlà d'una amiga, d'una partida sense retorn enmig de la nit més fosca, d'un tren travessant França, d'una revolta, d'unes passes sobre els rails cap enlloc...

Aquesta rosa volia tornar, de bell nou, al seu planter de Catalunya, a l'empordanet, però, llibertària ella, en veure cada any, com van les coses allí, volgué quedar a la seva casa de l'exili. «El meu poble, ha canviat molt, ha tornat molt pijo...» Paraules d'una joveneta que ja passa els noranta.

La memòria històrica d'un país es col·lapsa, el temps s'atura i quan no s'avança, les dones i els homes tornen al seu lloc. Aquesta Rosa, flor d'aquell i d'aquest segle, roman, en el que diu que són «els darrers dies de la seva vida», sota aquella llum que resta sempre present en la memòria. S'estima més el decorat que representi encara el començament d'una desfeta d'aquells que han lluitat, i no canvien el presumpte benestar pel viure en la vergonya, decidint quedar definitivament a les terres que sentiren les veus, engronsades pel vent, de les amigues, els plors de la mare, del pare mort a Argelers, d'aquell bebè que morint-se de gana i de fred, fou enterrat a l'arena, ofegat el seu plor, l'única veu de llibertat enmig d'un vent tan gèlid a la intempèrie del descarat inici d'un engany tan gran...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris